Residus sòlids urbans. RSU. Web Personal. Manel Debés.

ELS PLÀSTICS

El 1860, un fabricant d'Estats Units va descobrir un dels primers materials plàstics (cel.luloide). Entre el 1920 i el 1940, van aparèixer un bon númerode nous productes plàstics com el PVC, plexiglàs, poliestirè, etc Les matèries primeres usades per la fabricació dels plàstic són: el carbó, la sal comuna (de cuina), el gas natural i el petroli. Actualment, aquest és el més utilitzat. En l'actualitat és molt difícil trobar objectes sense cap component de plàstic. Malgrat ser tan utilitzats són difícils de reciclar i rarament conserven les seves propietats. El 14% del pes de la borsa d'escombraries són plàstics, i en la seva majoria provenen d'envasos d'un sol ús i de tot tipus d'embolcalls i embalatges (ampolles de PVC o PET, borses de polietilè, safates i caixes protectores de suro blanc...).

Si s'enterren en un abocador ocupen molt espai, triguen des de dècades fins a mil·lennis en degradar-se Si s'opta per incinerar-los, originaran emissions de CO2, contribuint al canvi climàtic, i altres contaminants atmosfèrics molt perillosos per a la salut i el medi ambient.

Un dels plàstics d'ús més generalitzat, el PVC, produeix una elevada contaminació en la seva fabricació. Si finalment s'incinera produeix unes de les substàncies més tòxiques que es coneixen, les dioxinas i els furans. Cal tenir en compte, que tots els plàstics es fabriquen a partir del petroli. Per això al consumir plàstics, a més de col·laborar a l'esgotament d'un recurs no renovable, potenciem l'enorme contaminació que origina l'obtenció i transport del petroli i la seva transformació en plàstic.

El plàstic reciclat . Informació treta de: http://www.arc-cat.net/ca/ccr/reciclatge/materials/plastics/plastic.html
Des de finals del segle XIX i principis del segle XX el plàstic s'ha convertit, gràcies a les seves propietats tècniques, en un material àmpliament estès i utilitzat a la nostra societat. Quan esdevé residu, el reciclatge es considera una bona alternativa de gestió ja que contribueix, per una banda, a reduir el consum de recursos no renovables i, per una altra, a evitar la gestió d'aquests residus com a rebuig en dipòsits controlats o incineradores.

Existeixen dues categories de plàstics: els termoplàstics i els termoestables. Els de la primera categoria, els termoplàstics, són reciclables i per tant es poden sotmetre al procés de reciclatge. Ara bé, el reciclatge dels diferents tipus de plàstic dependrà de diferents factors com ara la quantitat i qualitat de material, la tecnologia disponible, etc.

Els principals plàstics reciclables i aplicacions a què es destinen un cop són reciclats, són:
(Tipus Aplicacions de reciclat)

Polietilè d'alta densitat (PEAD)

Bidons industrials
Envasos i embalatges per a productes de neteja
Malles de la construcció
Cubells d'aigua
Mobiliari urbà domèstic
Senyals de trànsit
Etc.

Polietilè de baixa densitat (PEBD) Bosses de plàstic: industrials i d'escombraries
Canonades de reg
Film
Teles asfàltiques
Etc.

Tereftalat de polietilè (PET) Fibres tèxtils
Peces d'automòbil
Bolígrafs
Etc.

Polipropilè (PP)

Peces d'automòbil
Joguines
Mobiliari
Etc.

Policlorur de vinil (PVC)

Canonades i mànegues d'aigua
Cables
Paviments
Persianes
Perfils d'instal·lacions elèctriques
Etc.

Poliestirè (PS)

Electrodomèstics
Pinces de roba
Pintes
Penjadors
Materials de la construcció
Etc.

*********************************

ELS "BRICS" La utilització del bric com a envàs es va iniciar al 1943, per tant, té una història relativament curtaSón envasos, normalment rectangulars, fabricats amb fines capes de cel.lulosa, alumini i plàstic (polietilè). S'utilitzen per a l'envasat de refrescs, sucs, aigua, vins, salses, productes lactis i altres líquids, per conservar bé els aliments i tenir escàs pes i una forma que facilita el seu magatzematge i transport. Per a la seva elaboració es requereixen matèries primeres no renovables de per si mateix molt impactants i consumidors d'energia: l'alumini i el petroli.

Per la dificultat de separar el plàstic i l'alumini no es poden reciclar per produir nous "brics" i només es recicla la làmina de cartró per fer bosses o sacs de pinso.

ENVASOS METÀL.LICS. Les llaunes són fabricades a partir del ferro, el zinc i, sobretot, alumini. L'alumini s'extreu de la bauxita, un mineral que es troba essencialment a l'Amazònia (Brasil), a Austràlia i a Jamaica. Calen 4 o 5 tones de bauxita per obtenir-ne 1 d'alumini, a més aquest procés té un cost energètic 3 vegades superior al necessari per 1 t (tona) d'acer Si reciclem una tona d'acer en comptes d'utilitzar matèria primera verge es redueix un 40% el consum d'aigua, s'utilitza un 70% d'energia i disminueixen notablement les emissions contaminants. En el cas de l'alumini la utilització de matèria primera secundària, o sigui recuperada, permet un estalvi energètic de quasi el 95%. Els metalls es poden reciclar indefinidament sense que existeixi una degenració de la qualitat del producte final. Tot i això, la llauna d'acer i la d'alumini no deixen de ser clar exemple de la cultura d'usar i llençar. Els metalls en el seu conjunt representen el 11'7% del pes dels RSU i el 4'2% del seu volum i, en l'actualitat, la majoria són llaunes. Fabricades a partir del ferro, el zinc, la llauna i, sobretot, l'alumini, s'han convertit en una autèntic problema al generalitzar-se la seva utilització com envàs d'un sol ús. L'alumini es fabrica a partir de la bauxita, un recurs no renovable, per a l'extracció del qual s'estan destrossant milers de quilòmetres quadrats de selva amazònica i altres espais importants del planeta. La producció d'alumini és un dels processos industrials més contaminants: per a obtenir una sola tona es necessiten 15.000 kw/h, amb els consegüents impactes ambientals, es produeixen 5 tones de residus minerals i s'emeten gran quantitat de dióxid de sofre, vapors de quitrà entre d'altres que contaminen l'atmosfera i provoquen la pluja àcida. Si són enterrats contaminen les aigües superficials i residuals a causa dels additius i metalls pesats que s'incorporen a l'alumini, i si són incinerats originen contaminació a l'atmosfera.

EL VIDRE El vidre és un material que es coneix des de molt antic. Ja s'utilitzava pels egipcs i els fenicis fa més de 3500 anys. El seu ús no va començar a estendre's fins a mitjans del s.XVII. Al arribar la revolució industrial el seu ús es va popularitzar. És un tipus d'envàs que es pot reutilitzar molts cops abans de ser reciclat. Si portem les empolles de cava a la deixalleria es poden reutilitzar fins a 60 vegades abans de ser reciclades. El vidre és un material que es pot reciclar tantes vegades com es vulgui i manté les mateixes propietats que si es frabriqués amb matèries primeres, a més s'estalvia un 27% d'eergia. La seva duresa i estabilitat han afavorit que el vidre es vaigi emprant per a la conservació de líquids o sòlids, el parament de la llar, l'aïllament, etc. No necessita incorporar additius, pel que no s'alteren les substàncies que envasa, és resistent a la corrosió i a l'oxidació, molt impermeable per als gasos. És l'envàs ideal per a gairebé tot. El problema és que s'han generalitzat envasos de vidre no retornables, donant així lloc al disbarat de llençar com escombraries envasos alimentaris que es podrien utilitzar fins a 40 o 50 vegades, de mitjana. Els envasos de vidre es poden reciclar al 100%, però no oblidem que, en el seu reciclatge també es gasta energia i es contamina, el que és un malbaratament tractant-se d'alguna cosa que perfectament podria ser reutilitzat una vegada i una altra, abans de reciclar-los. És necessari tornar a la vella pràctica de la devolució del casc reutilizable. Per simplificar-lo seria convenient que els envasadors estandaritzessin les ampolles. En la mesura que ens sigui possible hem de procurar comprar envasos retornables i així marcarem les tendències dels fabricants que ho fan en plàstic o amb metalls.

LES PILES Presenten un elevat potencial contaminant, especialment a causa del mercuri i altres metalls pesats que contenen, molt especialment la majoria de les piles-botó. Una sola d'aquestes piles pot arribar a contaminar fins a 600.000 litres d'aigua. Les piles corrents, si bé no són tan nocives, tampoc són bones per al mediambient.

EL PAPER I EL CARTRÓ L'origen del paper es situa a Xina, cap el segle II de la nostra era. Llavors s'obtenia a partir de fibres vegetals i draps i era molt diferent al paper actual. A Europa va ser introduit pels àrabs. La primera fàbrica a Espanya no es va instal.lar fins l'any 1150. Des d'aquí la tècnica es va anar estenent a la resta de països europeus. Al segle XIX, un químic francès anomenat Paen, va aconseguir aïllar la cel.lulosa de la fusta i a partir de llavors es va convertir en la matèria primera bàsica per fabricar paper, substituint les fibres de lli. En general el paper no sol reciclar-se més de sis vegades, degut a la pèrdua de qualitat de les fibres. Avui en dia, en la fabricació de qualsevol paper s'utilitza una part de fibres reciclades. Són innombrables els objectes de consum que s'empaqueten amb paper o cartró, de forma que aquests materials representen el 20% del pes i un terç del volum de la borsa d'escombraries. Encara que són de fàcil reciclatge, i de fet es reciclen en bona part, la demanda creixent de paper i cartró obliga a fabricar més i més pasta de cel.lulosa, el que provoca la tala de milions d'arbres, les plantacions d'espècies de creixement ràpid com l'eucaliptus o el pi, en detriment dels boscos autòctons, i l'elevada contaminació associada a la indústria paperera. A més, no tot el paper pot ser reciclat, els plastificats, els adhesius, els encerats, els de fax o els autocopiatius no són aptes per al seu posterior reciclatge.

RESIDUS PERILLOSOS Encara que signifiquen poc en pes i volum dintre dels RSU, l'elevada toxicitat de molts productes de neteja i condícia, de bricolage, medicaments, piles i insecticides i fitosanitaris obliga a considerar-los al marge. Bona part dels desinfectants, netejaforns, lleixiu, detergents, desengreixants, blanquejadors, desatancar, i altres productes de neteja que es consumeixen en la llar acaben en el desguàs, contaminant greument les aigües residuals i dificultant el seu tractament en les depuradores. A més, sempre queda una resta en l'envàs que normalment acaba en les escombraries. Un altre tant ocorre amb els els productes de bricolatge (dissolvents, decapants, vernissos, enganxament, productes anticorc, etc.) que a la seva elevada toxicitat uneixen el fet de ser inflamables i contenir en alguns casos metalls pesats com el mercuri, el plom o el cadmi, molt contaminants. Més perillosos encara són els insecticides i herbicides que emprem en les nostres cases i jardins, doncs es tracta de veríns, com els organoclorats i els organofosforats, substàncies tòxiques que poden afectar greument a la salut humana (al·lèrgies cròniques, càncer, anorèxia, debilitament muscular, etc.). Poden romandre durant anys en l'aigua i els sòls. Al ser bioacumulatius, els éssers vius en contacte perllongat amb aquestes substàncies corren un alt risc de sofrir intoxicacions a llarg termini. A més, poden passar fàcilment d'un organisme a un altre a través de la cadena alimentària. Els aerosols, que correntment s'empren com difusors de tot tipus de productes comporten dos impactes nocius: el risc d'explosió per pressió, perforació o calor; i la destrucció de la capa d'ozó a causa dels gasos propulsores. Amb les mesures imposades pels governs, la capa d'ozó ja té les mides que li corresponen. En aquest sentit, l'home ha estat capaç de donar una solució efectiva i a curt plaç. És veritat que els CFC que contenien aquests aerosols s'estan substituint per altres gasos, però encara hi ha aparells dels quals la normativa no obliga a la seva substitució com ara els aparell d'aire condicionat. Els substituts d'aquests gasos perillosos per la capa d'ozó, o bé són més inflamables i explosius, com el butà o el propà, o bé també danyen, encara que en menor mida la capa d'Ozó, com el HCFC.

Molts medicaments, al rebutjar-se per estar caducats o haver acabat el tractament constitueixen una important font de contaminació, pel que deurien ser objectiu d'una recollida específica.

A la perillositat i nocivitat de cadascun d'aquests residus especials cal sumar que el seu tractament com a residu és molt complex. Cal tenir en compte que cadascun d'aquests productes necessitaria un tractament específic, el que és totalment impossible en abocadors o incineradores. Per contra, el que allí passa és que es barregen uns amb uns altres, podent donar lloc a reaccions imprevisibles i incontrolades, que donen lloc a contaminants encara més nocius, a més de provocar explosions i incendis. Si s'incineren, s'emeten gasos molt tòxics, com les dioxines o els furans. Per tot això s'imposa la necessitat de substituir i reduir aquests productes.

Part de la informació treta, traduïda i adaptada de http://www.cartonbebidas.com/cartonbebidas.pdf

En aquest web podeu trobar diferents tipus de "reciclatge" de les aigües, els plàstics, etc. + info

Què és el punt verd? Aquest símbol indica que els fabricants i distribuïdors, agrupats en ECOEMBES i ECOVIDRIO, paguen un import per finançar una part del cost de la recollida dels envasos. No indica si es reciclen ni el tipus de tractament que rebran.

Com està la situació del reciclatge a l'estat espanyol?

Les notícies no són bones. Segons un informe de Greenpeace tenim dades comparatives entre els anys 1996 i 2005. El resultat és que cada espanyol genera a l'any 114 quilos més d'escombraries que el 1996. El reciclatge no s'aplica de forma efectiva.

Pel que fa a la incineració d'escombraries (cremar) i deixalles produïdes dins de les poblacions, Greenpeace assegura que només s'aconsegueixen recuperar en el reciclatge el 11,52%, ja que el 88,5% restant de residus que deriven a compostatge es rebutgen a l'entrada i acaben essent incinerats o enterrats en abocadors. L'organització qualificà de fracàs el sistema de recollida d'escombraries, ja que el Plan Nacional de Residuos Urbanos marcava com a objectiu reduir la producció als nivells de 1996.

Els catalans produim una mitjana de 1509 quilos d'escombraries al dia i som la segona comunitat que més residus genera de tot el pais (17,22%), per darrere d'Andalusia (17,68%) i per davant de Madrid (14,61%). El 88% de les escombraries no s'aconsegueix recuperar i només el 0,42% acaba transformant-se en compost. Un 20% és eliminat a la incineradora.