Per començar...

El petroli en cru (com surt dels pous petrolífers) va tenir, a finals de la dècada dels setanta i bona part de la dècada dels vuitanta, la crisi econòmica amb més resó del món occidental. Els canvis monetaris del dòlar en l'època del president Nixon (s'utilitzava el dólar com a moneda d'intercanvi amb el petroli - agost de 1971-) per tal de pal.liar la difícil situació econòmica nord-americana, va repercutir en tots els nivells econòmics dels Estats Unids. Aquest factor van provocar l'elevació del preu del petroli.

Aprofundim...

En 1971, encara el preu del petroli era negociat per les grans companyies petrolíferes: set d'elles dominaven el 80% de la producció mundial. Però en 1973 ja no era així. Entre 1960 i 1971, el petroli s'havia mantingut estable en el preu i en la pràctica havia pogut perdre el 20% del seu valor. Al mateix temps, el seu consum havia crescut de forma considerable fins configurar-se com la font d'energia fonamental. Els motius del seu elevat consum es poden concretar en la seva utilització en les centrals tèrmiques ja que Espanya havia estat utilitzant les tèrmiques que funcionaven amb carbó però aquest és car d'obtenir i l'espanyol és de qualitat molt baixa (tot i que vam acabar per comprar a Rússia que era més barat i de millor qualitat - cremava més bé -). Així es demostra pel creixement del percentatge del petroli en el consum total d'energia. En 1950, representava el 37.8% enfront del 55.7% del carbó; en 1972, en canvi, el petroli i el gas representaven el 64.4% del total. En suma, pot dir-se que la part corresponent al petroli en el consum d'energia va passar de ser un terç a dos terços, en un moment que el consum anual d'energia es triplicava cada any. D'aquesta manera, les reserves petrolíferes descobertes cada any eren inferiors al consum anual. A això l'hem d'afegir que els països majors consumidors de petroli no en són de productors. D'altra banda, el petroli i el carbó són altament contaminants de l'atmosfera.

El 16 d'octubre de 1973, en un moment que encara la Guerra àrab-israeliana no estava conclosa, els països de la OPEP (Organització Països Exportadors de Petroli) van prendre la decisió que el preu del barril del petroli passés de tres dòlars a cinc. També els països de la OPEP van optar per reduir la producció entre un 15 i un 20% i, a continuació, fer-lo en un 5% al mes, fins que Israel abandonés els territoris ocupats. Però aquest sistema de limitació de la producció, que, en part, es justificava amb l'afirmació que les reserves estaven esgotant-se va acabar per danyar als propis països productors. Però el que no es va detenir va ser l'elevació del preu del petroli. Al desembre de 1973, els països de la OPEP van decidir elevar al preu del barril de petroli a gairebé dotze dòlars; s'havia quadruplicat en el transcurs de tres mesos. Es va multiplicar per cinc en 1973-1974 i després va créixer el 150% en 1979-1980. A part de l'efecte de la demanda creixent, el nou xoc petrolífer de finals dels setanta va estar motivat per la forta inestabilitat en la regió que produïa la major part de petroli consumit pel món. La Guerra entre Iran i L'Iraq van ser factors que van contribuir de forma decisiva que el preu del petroli arribés en 1981 els 34 dòlars per barril. Pel que fa a 1973, s'havia incrementat en més de deu vegades. En aquesta situació, Espanya havia basat la producció d'electricitat amb les centrals tèrmiques combinades que podien funcionar amb carbó o amb fuel-oil. La crisi va afectar de ple aquests tipus de centrals, provocant pèrdues milionàries.

L'aspecte més negatiu d'aquesta pujada del cru fou la repercusió que va tenir en les empreses. Moltes no van poder mantenir els preus i aixó va provocar una caiguda de la demanda (gent que vulgui comprar) que va provocar el tancament de moltes empreses. És evident que en cada tancament es produïa un nombre elevat d'acomiadaments (fer fora de la feina). El nombre d'aturats va ser molt important.