El 1986 es va complir el Centenari de l'arribada dels quatre primers germans maristes a Girona. Des de 1886, en el següent mig segle, que arriba fins la guerra civil espanyola, la Institució va fundar més d'un centenar de col·legis (108 exactament), repartits per tot el territori espanyol, arribant fins i tot al protectorat del Marroc (Larraix, 1915). Les aules aniran estenent-se com una taca d'oli al voltant dels punts fundacionals dels tres corrents: Girona, Pontós i Oñate. No existeix, no obstant això, un pla detallat d'expansió, ja que als pioners no els anima el desig d'instal·lar-se en els centenars de pobles que, no obstant, aniran rebent el seu influx en el transcurs dels anys amb extraordinària embranzida. La Providència i la fervent acollida que les poblacions dispensen als germans és el que impulsa el creixement en el nombre d'aules. Aquests anys de finals del segle XIX i principis del XX són anys d'escassesa d'escoles. L'Estat no pot escometre l'educació per a tots els ciutadans, i menys suportar les despeses de creació i manteniment d'una infraestructura docent nacional. Per aquesta raó, en gran part, el camp d'actuació per a les congregacions religioses és esperançador. El mateix any de la instal·lació a Girona, els germans francesos reben peticions des de localitats properes perquè obrin escoles en elles. Són els propis ajuntaments els quals desitgen incorporar als germans a la tasca educativa dels seus municipis i rebran el suport de les autoritats eclesiàstiques, encara que no de forma unànime, perquè existia un cert recel cap als nouvinguts.

Afortunadament mai van faltar homes com el Dr. Sivilla, bisbe de Girona, o en José Morgades i Gilí, bisbe de Vic, que van confiar plenament en els germans i els van fer punta de llança de l'apostolat i de l'educació cristiana en les seves respectives diòcesis, sempre ajudats per una multitud de seglars preclars i per diverses organitzacions catòliques en cada parròquia. Des del primer moment no van faltar els atacs de la premsa liberal: el diari "La lluita" vaticina un fracàs absolut als estrangers instal·lats a Girona, que xapurregen el castellà, injuriant a "aquest públic ignorant que confia els seus fills" als germans. Fins i tot una part de la població de Girona va mostrar al principi la seva desconfiança cap als "frailes" francesos. Amb aquestes premisses, els començaments en la ciutat de Girona són durs. Els quatre pioners tot just surten al carrer, ocupats intensament a aprendre el castellà. No obstant això, han sabut establir relacions interessants amb alguns ciutadans gironins. El seu primer treball sorgeix gairebé per casualitat: un professor d'anglès de l'institut nacional de la ciutat s'absenta per un temps i el director del centre oficial els ofereix fer la substitució. La integració dels germans en l'escola és ràpida. El professor de literatura, don Pedro Fernando, es presta a fer-los classes particulars de castellà a canvi de rebre classes de francès. Serà aquesta una relació fructífera per als germans, encara que al final el professor no arribi a aprofitar perfectament les seves classes de francès: prefereix dedicar el seu temps a ensenyar als religiosos abans que obtenir un benefici d'ells, doncs assegura que la missió dels germans era transcendental. Quan arriba l' 1 de juny de 1887, l'escola del carrer Fournàs s'inicia enmig de l'expectació general, i encara que se suposa que els germans estan només de passada cap a Buenos Aires, el bisbe Dr. Sivilla opina clarament que els germans "no deuen sortir de Girona". Entretant, en la plaça de la Mercè, l' Apostolat de l'Oració estava construint una escola per a fills obrers. Semblava que aquella escola estava predestinada per als germans, doncs abans que el centre estigués acabat, el Dr. Sivilla els encomana la seva gestió. En pocs mesos es planteja la perspectiva de gestionar dues escoles: la incipient escola del carrer Fournàs, i el col·legi que s'anomenarà del "Sagrat Cor" i que es troba en construcció. Començava a acumular-se el treball.

El col·legi "La Immaculada" de Girona.

Els inicis de les classes en el número2 del carrer Fournàs van ser prometedors. Com el curs s'havia inaugurat a prop de les vacances estiuenques, el 1 de juny de 1887, va ser en realitat un període de rodatge per als germans. La veritable obertura de les activitats docents es produiria després de l'estiu. Els 62 alumnes es transformarien en 120 als pocs dies de començat el curs. L'edifici del carrer Fournàs era una mica llòbrec per estar situat en un estret carreró. L'humitat traspuava pels seus murs i així haurien d'aguantar tot aquest curs de 1887-1888, mentre que prosseguien les obres de la plaça de la Mercè, en la qual es construïa el col·legi del "Sagrat Cor". Els germans es trobaven fortament condicionats per la Junta de l' Apostolat de l'Oració, que imposava condicions econòmiques als germans, controlant les finances de l'escola de Fournàs. Aquesta Junta lliurava 800 pessetes anuals a cada germà al mateix temps que corria amb les despeses de manteniment de l'edifici i amb els quals es derivaven de la instal·lació i l'acondicionament de les les aules. La majoria d'alumnes eren nens pobres que rebien ensenyament gratuït. Existia no obstant això, un reduït grup de nens que podien sufragar les despeses de la seva educació que lliuraven quantitats mensuals que oscil·laven entre les 5 i les 10 pessetes. El Germà Hilario donava aquestes quantitats a la pròpia Junta. No pot dir-se que existís una campanya publicitària per promocionar el centre. Aquest s'anunciava amb un simple cartell en la façana de l'edifici. No obstant això, aviat van ser insuficients les aules, doncs entre 1888 i 1890 el nombre d'alumnes va pujar fins a 387, xifra que s'incrementaria fins a 434 a finals del curs 1891-1892. Els germans, que acudien diàriament als oficis religiosos a la catedral, s'havien fixat en un bell edifici deshabitat, situat en el carrer Claveria, just a esquena de la catedral. Ho observaven com possible substitut del vetust local de Fournàs. I quan aquest no va donar més de si, es van plantejar seriosament el trasllat. Van proposar a la Junta de l'Apostolat la necessitat d'ampliar instal·lacions, i van insinuar la possibilitat de traslladar-se a l'edifici del carrer Claveria. aquell casalot ja havia estat en temps una escola, pel que les despeses d'instal·lació i acondicionament no deurien ser massa oneroses. La proposta va ser aprovada i es va establir el contacte amb el propietari, don Manuel Llinás. Es va obtenir un contracte de inquilinat mitjançant una renda de 100 pessetes mensuals. El nombre 12 del carrer Claveria era ja un veritable col·legi al que es va batejar amb el nom de "La Immaculada". Les desavinences amb la Junta prosseguien, a pesar de la qual cosa no es van regatejar esforços. En canvi d'un préstec concedit per l'esmentada Junta, els germans es comprometien a reservar deu places escolars en Claveria per als alumnes que designés aquesta Junta. El Germà Hilario queda definitivament designat com a director del nou col·legi i es partionen clarament les obligacions i compromisos entre el col·legi de "La Immaculada" i el futur col·legi del "Sagrat Cor" el projecte del qual de construcció havia sofert certes transformacions i demores. El 1891, el nombre d'alumnes a Claveria és de 411 i els superiors de la Institució marista es decideixen a comprar l'edifici. Així, el col·legi de "La Immaculada" serà el primer col·legi propietat dels germans a Espanya. Aquell local era una casa de tres plantes, amb un reixat de ferro que tancava la façana principal i amb un ampli hort darrere de l'edifici que tenia 437 metres quadrats. El curs següent suposa la consolidació i el seu èxit definitiu. El 1892, les obres del col·legi del "Sagrat Cor" han acabat i els germans s'afanyen a fer-se càrrec d'ell. La Junta ho lliura en règim de lloguer, i reserva els baixos de l'edifíci com temple. El contracte és signat per els Germans Teófano i Hilario, suposant un renda de 50 pessetes al mes. En ell s'impartirà l'ensenyament primari. En el curs 1892-1893, els dos col·legis obren les seves portes amb un alumnat que es repartí entre els dos edificis. AL col·legi del d"Sagrat Cor" van passar 245 nens, mentre que van quedar 180 a Claveria.

De França van arribar nous germans per fer front a les necessitats derivades de la gestió de dos grans col·legis. A Claveria s'impartien classes de primer ensenyament, de segon ensenyament i de comerç. Es van admetre interns que pernoctaven en l'edifici, pel que va ser necessari habilitar dormitoris i una àmplia cuina. Van passar uns anys d'intensa activitat i el 1905 es va nomenar director al Germà Helión. L'edifici de Claveria havia sofert el desgast del temps, i sobretot s'imposava una nova ampliació. Es va intentar aixecar una quarta planta, però l'arquitecte consultat no tenia confiança en la solidesa dels fonaments i va optar per aconsellar l'enderrocament de l'edifici i la construcció d'un nou. El repte era majúscul, però els germans contaven amb la gran capacitat del germà Helión, que va posar mans a l'obra fent d'arquitecte, de capatàs, de mestre d'obres, de peó de paleta i de fuster. Acabada la reforma, el Germà Helión va convidar a les autoritats de Girona perquè visitessin el nou col·legi i li donessin el vistiplau. L'inspector de Sanitat acompanyava a les autoritats que van recórrer les instal·lacions i va deixar escrit el següent: ..."Pujant pels carrerons, venia disposat a tancar el col·legi, però al recórrer totes les dependències i admirar salons ben ventilats, amb molta llum i bona orientació, i veure el sol que entra per les finestres, m'ha convençut que aquest col·legi és el millor centre docent de Girona, per la seva higiene, pel pedagògic de la seva construcció i per les seves possibilitats, Abans que aquest deuria tancar tots els altres centres".

Conforme passen els anys, és necessari augmentar la superfície del col·legi, i això solament pot fer-se mitjançant l'adquisició de les cases colaterals. Així, aviat es compra una petita casa amb el seu hort, contigua al col·legi i que pertany a l'ordre dels Missioners diocesans. Amb ella es poden ampliar els locals destinats a dormitoris per als interns, s'habilita una infermeria i s'instal·la un gran rebost.

Veure plànol amb la situació de les escoles.