Una de les fites de l'home és cercar quelcom als planetes del nostre Sistema Solar. Trobar aigua o indicis de vida és un dels motius que ens mouen a ser conqueridors de nous mons de la mateixa manera que ho vam ser quan sortiem amb els vaixells a descobrir nous continents.La història es repeteix.

El nostre planeta s'està esgotant i no sembla,de moment, trobar un mecanisme que permeti un món sostenible. Els més pesimistes apunten que l'home haurà de marxar a altres planetes en un futur no gaire llunyà.

De moment no ens queda més solució que arreglar allò que hem fet malament. És molt fàcil culpar a "els altres" dels fracasos i no pensem que el reciclatge dels aparells o l'estalvi energètic és una cosa que està a les nostres mans.

La tecnologia també està creant mecanismes per reduïr l'impacte però no ho està fent a la mateixa velocitat. Potser perquè la tecnologia s'ha convertit en allò que és desitjable: satisfer les necessitats humanes: menjar, vestit,lleure...és el que es coneix com consumisme. Sabeu quan de temps ens dura un mòbil abans de comprar-ne un altre? Dos anys!Saps que les botigues que reparen aparells cada cop en reparen menys. Preferim comprar un de nou abans que reparar-lo.Si ens unim aconseguirem un món millor. T'hi apuntes?

Propera aventura..... MART. Hi haurà vida?

Mart és molt sec i fred. Té molt poc aire i està carregat d'una pols fina, els escassos núvols són cirrus, núvols alts de cristall de gel, i la gravetat és un terç de la terrestre. El sòl, pedregós, és de naturaleza volcànica i amb un elevat contingut en ferro. A Mart hi ha terribles tempestes de sorra. En un planeta sec, l'aire es calenta i arrossega grans quantitats de pols. La pols de Mart és finíssima, entre 2 i 10 mil.lèsims de milímetre, semblant al diàmetre de les partícules del fum del tabac.

Passeig marcià. Passejar per la superfície de Mart és tota una experiència. La temperatura mitja és de -55 ºC (oscil.la entre els 27º i els -180 ºC). Però el que és més fascinant serà la variació tèrmica entre els peus i el cap: el sòl està 20º més calent que l'aire ( és tan escàs que no pot retenir la calor). Veure matinar té els seus riscos; en només un minut la temperatura pot canviar més de 20 ºC.

L'atmosfera de Mart està composta principalment per diòxid de carboni i amb una petita quantitat d'altres gasos, com nitrogen i argó i un quasi inexistent oxígen i vapor d'aigua, però capaç de formar núvols a l'atmosfera i al voltant dels cràters dels volcans.

Volcans. El vulcanisme ha estat un procés geològic fonamental al planeta. Prova d'això és que s'hi troben els volcans més alts del Sistema Solar. El més gran, Olympus Mons de 27 Km d'altura i un cràter de 25 Km d'ampla amb parets de 2,5 Km de profonditat.

El miracle de l'aigua. El més significatiu d'aquest planeta és que va haber-hi un temps en el qual l'aigua corria per la seva superfície en grans quantitats. Fa 3.500 milions d'anys. Hi ha dotzenes de vertents seques antigues amb longituds de varis centenars de quilòmetres i amplades d'un a dos quilòmetres. És en la regió d' Eos Chaos (el Caos de l'Aurora), on tenim la prova de tremendes inundacions: una plana de més d'un milió de quilòmetres quadrats on sobresurten illes amb forma de peixos gegants de desenes de quilòmetres de llarg, modelades per la corrent. Per tenir una idea de la magnitud d'aigua que hi havia, per Ares Vallis circularen 1.000 millons de metres cúbics d'aigua per segon. Per l'Amazones circulen 300.000 metres cúbics per segon. A Mart tot és impressionant

 

Hi ha aigua a l'actualitat?

L'ESA ho confirma: Hi ha aigua a Mart.

La primera sonda enviada per l'Agència Espacial Europea a Mart, la Mars Express, arribà a la seva òrbita final el 28 de gener de 2004. No obstant això, des del moment que els seus intrumentos es van connectar el 5 de gener, es va començar a obtenir resultats sorprenents.

Un dels objectius principals de la missió Mars Express era descobrir la presència d'aigua en algun dels seus estats químics possibles. A través del mapeig inicial del casquet polar meridional efectuat el 18 de gener de 2004, l'intrument OMEGA, una càmera de 12 milions de píxels, combinada amb un espectròmetre infraroig, van revelar la presència de gel d'aigua i gel de dióxid de carboni en el pol sud marcià i també en el pol nord. També s'ha trobat vapor d'aigua.

Tornant a la notícia titular, sembla confirmar-se la teoria que en altre temps Mart va estar cobert per rius i llacs del líquid element.

Enllaç: : http://www.esa.int/export/esaCP/SEM8ZB474OD_index_0.html

NOVES DADES DE LA 'MARS GLOBAL SURVEYOR'

La superfície de Mart es mou. (EFE)

(22.09.05). Imatges de la superfície de Mart preses en el mateix punt en 2003 i en 2004. PASADENA (EEUU).- La superfície de Mart ha sofert canvis molt dràstics en els últims anys i el seu clima sembla estar fent-se més càlid, segons les dades enviades per la Mars Global Surveyor de la NASA, que semblen apuntar que el 'planeta vermell' és més actiu del que es pensava, segons els científics de l'Agència Espacial. Les fotografies enviades per la missió han posat en relleu la presència de dos barrancs que fa tres anys no existien, en una duna de sorra del planeta, va indicar Michael Meyer, el cap científic del programa d'exploració marciana de la NASA. "Veure barrancs nous i altres canvis en la superfície de Mart en un termini d'uns pocs anys ens planteja un planeta més actiu i dinàmic del que molts sospitàvem", va declarar Meyer.

Altres fotos mostren que en un termini de dos anys roques de grans dimensions han caigut per una costa, el que podria ser un indici d'activitat sísmica. El clima del planeta també podria estar fent-se més càlid, segons va apuntar el principal investigador de la Càmera Mars Orbiter, instal·lada a bord del 'Surveyor', Michael Malin.

Les imatges, que posen en relleu els canvis en la superfície marciana entre 1999 i 2005, evidencien una disminució dels dipòsits de dióxid de carboni prop del pol sud del planeta. Aquesta disminució ha estat una constant en els últims tres estius del planeta, el que sembla apuntar a un escalfament del clima. Així, Mart podria tenir ara la mateixa temperatura en la seva superfície que la Terra, que està molt més prop del Sol, en l'època glacera. Segons Malin, els científics manquen d'explicació fins al moment per a aquest fenomen.

La nau 'Mars Global Surveyor' va arribar a l'òrbita marciana al setembre de 1997, en principi per a una missió d'un any, encara que es perllongarà fins a 2006 i, segons Meyer, compte amb la capacitat tècnica per a continuar fins i tot per més temps.

Està previst que al novembre de 2006 s'uneixi a la nau el 'Mars Reconnaissance Orbiter', llançada el passat mes d'agost per a una missió de quatre anys en la qual intentarà determinar si en Mart hi ha o va haver aigua, l'element que els científics consideren imprescindible per a permetre la vida.

 

L'origen de tot, en les restes d'un estel.

La NASA va llançar el 12 de gener de 2005, des de Cabo Cañaveral (EE.UU), una nau que impactarà contra un asteroide per tractar de comprendre com es va formar el nostre sistema solar

Missió: destruir un asteroide. No representa cap perill contra la Terra. No cal salvar el món. L'objectiu és un altre: estudiar l'origen del sistema solar mitjançant la disecció d'un asteroide.

No obstant, i com si d'un guió es tractés, la NASA ha batejat la seva missió més espectacular com Deep Impact (impacte profund). .

 

Aquesta nau viatjarà, per a no tornar mai, fins a l'asteroide Tempel 1, i el 4 de juliol, Dia de la Independència als EE UU, llançarà un projectil que s'estavellarà contra l'asteroide. Com a mínim, provocarà un gegantesc cràter, però pot fins i tot destruir l'estel, una cosa que només uns quants privilegiats, des de comptats telescopis espacials, podran veure en directe.

L'espai sempre ha despertat temor i inspirat fascinació. No és per a menys, ja que «potser pugui desenvolupar-se vida en ells i són de summa importància per a entendre els orígens i el funcionament de l'univers i del sistema solar», explica Michael A’Heam, professor d'astronomia de la Universitat de Maryland i principal investigador a càrrec de la Deep Impact.

 

Enllaç (informació, imatges animades) http://deepimpact.umd.edu/index.html

Si vols veure un passeig virtual per Mart, ara és el moment. Està en anglès.

Han passat uns quant dies i ja som al dia 04/07/2005. No sembla que hagi passat res important per la supervivencia a la Terra però l'impacte ja s'ha produit:

La Deep Impact topa amb el cometa Tempel 1


La sonda espacial Deep Impact ha assolit avui al matí, pocs minuts abans de les vuit, el cometa Tempel 1. Aquesta sonda, gairebé tota de coure, d'un metre de diàmetre i 370 quilos, hi ha fet, a una velocitat de més de deu metres per segon, un impacte que s'hauria d'haver vist des de la terra. De totes maneres, els científics, que no saben ben bé què ha passat, creuen que es deu haver fet un cràter al cometa, gran com un camp de futbol. Amb tot, no se sabrà com ha anat tot fins que no arribin a la terra les dades enviades per la sonda. El projectil de la Deep Impact porta incorporada una càmera que hauria d'haver enregistrat el moment de l'impacte.
Segons els científics, de cometes com el Tempel 1, n’hi ha des de l’origen del sistema solar, i contenen els materials que van permetre la formació d'aigua, i conseqüentment de vida, a la Terra. L’interès de la missió està, doncs, a descobrir els elements que els cometes d’aquesta índole tenen en comú amb el nostre planeta i a obtenir més dades de com es va formar el sistema solar. Continuarà...

 

Descobert un planeta gegant a la Via Làctia

Científicos australians han descobert un planeta la superfície del qual és mil vegades la de la Terra. L'astre, que orbita a 25.000 anys llum de nosaltres, està situat a mig camí entre la Terra i el centre de la nostra galàxia.Els astrònoms australians que ho han descobert li han posat un nom poc estimulant (OB-05-071), però el nou planeta té una superfície que multiplica per mil la de la Terra.Aquest gegantesc planeta està situat a mig camí entre la Terra i el centre de la Via Làctia.Revolucionària tècnica. El descobriment del nou planeta es va assolir mitjançant una nova tècnica que utilitza la força gravitatòria de les estrelles com lents gegants per a representar els planetes. Un dels astrofísics que va participar en el descobriment, John Dickey, va explicar que la recerca de nous planetes es fa a través d'una juxtaposició d'estrelles llunyanes de la nostra galàxia amb altra estrella.La troballa del nou cos celeste podria permetre, en opinió dels seus descobridors, la identificació de nous planetes de grans dimensions en la galàxia. “Hem lluitat amb aquesta tècnica per a intentar obrir una porta i detectar planetes com la Terra, i ara tenim més esperances”, va subratllar Dickey.

 

El cosí (llunyà) de la Terra

Astrònoms dels EEUU descobreixen per casualitat el planeta més similar al nostre. Està massa calent per albergar vida

Està a 15 anys llum del sistema solar, té entre sis i nou vegades la massa de la Terra i gira cada 1,9 dies entorn de la seva estrella. Aquesta es troba situada a 3,2 milions de quilòmetres d'ell i té un terç de la massa del nostre Sol. Així és el nou planeta, el més semblant a la Terra de tots els coneguts fins al moment, trobat «de manera fortuïta» per uns astrònoms nord-americans. Per la seva gran similitud amb la Terra podria dir-se, en paraules de les seves descobridores, que «és el seu cosí», però les altes temperatures (205-370 graus centígrads) farien impossible la vida en ell. Encara que es desconeix la composició geològica del nou cos, el més petit detectat fins a ara, els principals elements són roques de níquel i ferro. La major part dels descobriments recents –en els últims deu anys ja coneixem 155 nous planetes extrasolars– són gegantescs núvols de gasos similars a Júpiter i Saturn, però «avui s'anuncia un nou tipus de planeta », va assegurar Geoffrey Marcy, de la Univ. de Califòrnia.

Si et pensaves que ho sabies tot, aquí va una notícia per "al.lucinar"

Nova esperança de vida en altres mons al descobrir-se que no depèn de la llum solar (21.06.2005).

Fotosíntesi per la calor de la Terra.

Un bacteri dels respiradors hidrotermales de les profunditats marines, que són com volcans submarins, no realitza fotosíntesis amb llum solar, sinó amb radiacions geotermales procedents de la calor de la Terra, segons una investigació de la "University of British Columbia" en Vancouver (Canadà). Segons recorden els científics, l'abundància de vida es deu a la fotosíntesi depenent de la llum. Sempre s'ha cregut que l'única font generadora de llum en hàbitats naturals és la del Sol, pel que la fotosíntesi es restringiria a espais on arribessin els seus rajos.

Però si aquest procés es dóna també en ambients il·luminats geotèrmicament, a partir de la calor del globus terraqüi, això eleva la diversitat dels mitjans fotosintétics possibles, tant en la Terra com en altres mons que podrien abrigar condicions de vida.

La falta de llum solar en l'hàbitat d'aquest bacteri no li és obstacle per sobreviure. Aquests foscs respiradors abissals emeten llum variable en forma de radiació geotermal que garantiria la vida a certs bacteris. Els científics van agafar aigua de respiradors i van conrear un microbi que va créixer després d'un procés d'il·luminació. A partir de l'anàlisi d'ADN van classificar el microbi en la família del bacteri verd del sofre, capaç d'usar llum i sofre per obtenir energia.

A més per acabar de arrodonir la notícia: - bacteris autòctons de les costes gallegues poden eliminar el cru del Prestige, segons va confirmar ahir el CSIC.

La primera nau espacial impulsada per veles solars ha estat llançada el 21 de juny de 2005.

Una nau espacial propulsada per energia solar ha estat llançada des de Rússia per iniciativa de la Planetary Society, l'associació creada per Carl Sagan en 1980. Després d'anys d'investigació i experimentació, d'èxits i fracassos, sembla arribat el moment de determinar si finalment és possible que les naus espacials del futur es moguin com els velers en l'oceà gràcies als fluixos de fotons solars, una hipòtesi que per a alguns científics està condemnada al fracàs perquè contradiu el segon principi de la termodinàmica.

Aquesta associació ja va llançar un prototipus l'octubre de 2003 que va anomenar Cosmos-1.

El principi de les veles solars és similar al de les veles de vent, si bé es recolza en els fluixos de fotons solars per a impulsar-se i no en corrents d'aire. Amplificades mitjançant un mirall, les radiacions solars exerceixen un impuls mecànic sobre el vehicle espacial.

Encara que la teoria és simple i permet una autonomia total a una nau d'aquestes característiques, que no necessita abastir-se durant el vol, aquesta manera de propulsió no s'ha utilitzat mai en vols espacials.

En teoria, utilitzar la llum solar com mitjà de propulsió d'una nau espacial sembla impossible, però segons els promotors d'aquesta tecnologia, que no es limiten a la Planetary Society, és perfectament realizable.

El projecte de les veles solars, no obstant això, no ha deixat de sembrar polèmica, ja que algun científic considera que un mirall no pot crear mai l'energia mecànica necessària per a impulsar la nau.

+info a: http://axxon.com.ar/not/128/c-128InfoVelasSolares.htm

La ‘Venus Express’, rumb al tòrrid estel de l'alba

La primera missió europea a aquest planeta va desenganxar ahir amb èxit a

Kazakhstan. Investigarà la seva calorosa atmosfera per a comparar-la amb Mart

20 MINUTS J. RADA

Un viatge a 400 milions de quilòmetres de la Terra. La sonda arribarà a l'atmosfera el pròxim abril. Durant 500 dies visitarà en òrbita un dels planetes que més ha evocat la imaginació humana al llarg del firmament: Venus, l'estel de l'alba, la sensual musa mitològica... La sonda Venus Express, llançada per l'Agència Espacial Europea (ESA), partí ahir des del cosmòdrom rus de Baikonur (Kazakhstan) cap al planeta més proper a la Terra. Està equipada amb instruments d'observació i mesurament basats en les anteriors missions de l'ESA. La intenció és la de completar els estudis que estan desenvolupant a Mart (en 2003 van enviar la missió Mars Express) comparant aquests dos planetes.

Efecte hivernacle

Des dels anys noranta, ningú ha tornat a intentar arribar a Venus. No obstant això, una de les seves característiques és ser el planeta el més calent del Sistema Solar, fins i tot amb temperatures superiors a Mercuri, per l'efecte hivernacle– ho han retornat a la palestra davant el canvi climàtic en la Terra. Les temperatures a Venus superen els 450 ºC. El cost d'aquesta missió que pretén desvetllar tals incògnites ha estat de 200 milions d'euros –molt inferior a les missions de la NASA–, i han hagut d'equipar amb una protecció especial la sonda, pel que va haver de retardar-se el seu llançament el passat día 26.

VENUS. EXCÈNTRICA MUSA

Venus té una òrbita excèntrica. Triga més en fer un volt sobre si mateix (243 dies terrestres) que al voltant del Sol (224,7 dies terrestres). A més, constants vents sacsegen la seva superfície. Mart és un planeta fred que, segons es creu, va poder ser molt semblat a la Terra. Per això, després de constatar que podria haver aigua, esperen descobrir vida extraterreste. L'ESA en 2011 vol investigar-lo geològicament.

PRÒXIMA "PARADA"...

Entre les pròximes missions, l'ESA vol enviar un satèl·lit a Mercuri en 2013, i en 2011 la missió Gaia pretén cartografiar per satèl·lit les estrelles. La NASA (EE UU) viatjarà a les llunes de Júpiter en 2020

 

Ara toca Plutó !

La sonda New Horizons amb destí a Plutó.

Plutó s'allunya del Sol en la seva òrbita de 248 anys, es torna encara més gèlid. Stern i els seus col·legues estan per tant en una carrera contra rellotge per dissenyar la nau com més aviat millor abans que Plutó estigui massa lluny i canviïn les seves propietats físiques especialment de la seva atmosfera. La data d'arribada per a la New Horizons és 2015 . Plutó, des de 1989 quan va tenir lloc el seu perheli s'ha començat a allunyar creuant el plànol de l'òrbita de Neptú en 1999 prenent el relleu a Neptú com planeta més llunyà del sistema solar. La seva distància mitjana al Sol és de 39.5 unitats astronónicas, uns 5.910 milions de km. Plutó és un món obscur del que coneixem molt poc. La millor imatge presa del planeta amb el telescopi Hubble és borrosa i mediocre, ni tan sols ens mostra gens sinó uns esborralls foscs i taques més clares. L'atmosfera de Plutó és tota una incògnita i la seva superfície mal compresa. No se sap tampoc com i cuales van ser les característiques en les quals aquest cos es va formar. Plutó és el cos major conegut del cinturó de kuiper-Edgeworth amb més de 500 cossos coneguts i molts més per descobrir, aquest cinturó gelat constitueix la matèria sobrant de la formació del sistema solar que no va poder formar veritables planetes. Aquest cinturó està compost per estels potencials inactius per trobar-se molt lluny del Sol, amb un alt percentatge de gels i una mica de roca. Aquest cinturó va ser proposat pel astrònom Edgeworth, però no va tenir molt de resó, posteriorment la va reprendre Kuiper cap a 1950, i injustament va ser cridat "Cinturó de Kuiper" i els seus pobladors KBO (Objectes del cinturó de Kuiper) de vegades se li denomina més apropiadament cinturó de Edgeworth-Kuiper. Però no va anar fins a 1.992 quan es va descobrir el primer objecte d'aquesta categoria, el famós 1992 QB1. S'estima que pot haver 100.000 d'aquests cossos de grandària major a 100 km. Tots situats més enllà de Neptú. Aquest és segons Stern el germà major del cinturó d'asteroides, al que probablement superi en massa. Plutó descobert per Clyde Tombaugh en 1930 per desconeixement va ser qualificat com planeta, però ara seria un enorme KBO. Vegem les raons. L'òrbita de Plutó està altament inclinada 17.1º pel que fa a la eclíptica i la seva excentricidad és notable. Però aquí no acaba la cosa, Plutó té una enorme Lluna en relació a la grandària del Planeta (uns 2.300 km) anomenada Caront (uns 1.100 km de diàmetre) i que sobreestimava la lluentor i la grandària de Plutó abans de ser descoberta. Es tracta d'un sistema binari. El període de rotació de Caront i el dia plutonià són síncrons (6.4 dies).

La New Horizons començaria el seu treball en el 2014 quan Plutó i Caront que semblarien només com punts brillants, a tres mesos de sobrevolar, les càmeres de la nau començaran a fer un mapa de Plutó a una resolució interessant i creixent. L'atmosfera d'aquest planeta és un autèntic trencaclosques, ara que s'allunya del Sol, estranyament sembla escalfar-se i sembla que acabarà precipitant en forma de gebre. La seva superfície podria ser en la seva major part monòxid de carboni i nitrogen, metà i una mica de gel d'aigua. El canvi previst d'estació segons els models existents del planeta podria ser brutal segons Stern. En sobrevolar en el 2015 es realitzaria a uns 9.600 km de distància que durà un enorme treball aparellat. Es recolliran imatges en l'ultraviolat de l'atmosfera, mapes d'alta resolució, registre de temperatures i composició superficial. Al voltant de 30 minuts abans del màxim acostament es prendran imatges visibles i infraroges amb una resolució bàrbara, tan sols 60 metres. a enviar-les al congrés.

http://www.sondasespaciales.com/modules.php?name=News&file=article&sid=206e

Astrònoms descobreixen possibles planetes extrasolars ultraràpids.

PARÍS (AFP) - Un equip internacional d'astrònoms va descobrir cinc nous planetes extrasolars de característiques fins a ara desconegudes, ja que recorren la seva òrbita en menys d'un dia terrestre, segons un article que serà publicat el dijous en la revista científica britànica Nature. Els planetes extrasolars o exoplanetes formen part de sistemes planetaris distints al nostre. Kailash Sahu, de l'Institut Científic del Telescopi Espacial en Baltimore (Maryland, Estats Units), i els seus col·legues nord-americans, xilens, suecs i italians consideren que podria tractar-se d'un nou tipus de planeta, que denominen "planetes amb període de revolució ultracurt" (USPP, segons les seves sigles en anglès). Durant els últims deu anys, els astrònoms han localitzat més de 200 planetes en òrbita situats en sistemes distints del solar. Els més veloços d'ells triguen entre 1,5 i 2,5 dies terrestres a recórrer la seva òrbita. Sahu i el seu equip han centrat les seves investigacions en una porció del bulbo galàctic, la regió central de la nostra Via Làctia rica en estrelles, en la regió de Sagitari. Gràcies al telescopi espacial Hubble, han localitzat 16 possibles planetes extrasolars. Els astrònoms han emprat un mètode consistent a localitzar aquests planetes quan passen davant de la seva estrella. El pas es detecta per la minva en la lluentor de l'estrella. La seva existència ha de ser contrastada ara amb altre mètode, no sempre aplicable. No obstant això, Sahu i el seu equip estan convençuts que almenys set dels 16 objectes detectats són planetes i no estrelles ni "nanes marrons" (estrelles avortades). El més ràpid dels possibles planetes extrasolars dóna la volta a la seva estrella en 0,42 dies terrestres.

http://es.news.yahoo.com/04102006/159/astronomos-descubren-posibles-planetas-extrasolares-ultraveloces.html

El telescopi espacial Hubble, de la NASA, logrà captar recentment l'instant en el que dues de les emergents galaxies Antennae col.lisionaven a milions d'anys llum de la Terra. La col.lisió d'aquestes noves galàxies serà l'orígen de milers de milions de noves estrelles.
FOTO: NASA

 

Una luna de Saturno tiene elementos para que acoja vida como la terrestre.

Columnas de agua y vapor emanan del polo sur de Enceladus. Una de las lunas que rodean Saturno, denominada Enceladus, reúne los ingredientes cruciales para la formación de vida similar a la de nuestro planeta. Según un estudio presentado ante la Conferencia de Ciencia Lunar y Planetaria enTexas (EE UU), del polo sur de Enceladus surgen columnas de agua y vapor gracias a una fuente calórica de material radiactivo. Los géiseres fueron detectados en 2005 por la sonda Cassini y, desde entonces, los científicos han tratado de determinar cuál es la fuerza que los empuja a una superficie que está a 200 grados centígrados
bajo cero. Las columnas contenían agua líquida y hielo, así como pequeñas cantidades de nitrógeno, metano, dióxido de carbono, propano y acetileno. En definitiva, los elementos iniciales para la formación de vida: una fuente de calor, materiales orgánicos y agua en forma líquida.