LA TECNOLOGIA A L'ESO 
            Un Web Personal "d'autor".



ÍNDEX   FÒRUM   XAT   SOBRE L'AUTOR   CON
TACTE

Web personal de Manel Debés

ÚS TERAPÈUTIC DEL CANNABIS (MARIHUANA) I ELS SEUS DERIVATS

El 25 d'abril del 2001 els representants dels cinc partits del Parlament de Catalunya van signar una proposició no de llei en la qual s'instava el Consell Executiu a fer les gestions necessàries davant les diferents administracions perquè s'autoritzés l’ús terapèutic del cannabis. Recentment, la mateixa proposta ha estat rebutjada al Congrés de Diputats. A altres països es fabriquen i comercialitzen derivats cannabinoides per a ús terapèutic (dronabinol a Estats Units, nabilona al Regne Unit). ). Recentment s'ha aprovat al Canadà i a Holanda el cultiu i el consum per a ús terapèutic del cannabis En aquest article revisem la farmacologia de la marihuana i els seus derivats, i resumim els resultats de les investigacions clíniques realitzades amb aquest remei.

Què és la marihuana
Hi ha diverses varietats del cànem. El Cannabis sativa var indica (marihuana) s’ha cultivat com a mínim des de fa 4200 anys, per a la producció de fibra i per les seves propietats mèdiques i psicoactives. L’any 1924, en la Segona Conferència Internacional sobre Opiacis, va ser declarat narcòtic i el seu tràfic internacional es va sotmetre a control estricte. El 1941 va ser retirat de la farmacopea nord-americana, i el 1961 la Divisió de Narcòtics de les Nacions Unides el va declarar substància amb alt potencial d’abús i sense efecte terapèutic (Scrip Magazine, 63, 22-26, 1997). El seu consum ha estat doncs penalitzat en la majoria de països occidentals. Malgrat això, el cannabis és una droga amb elevada prevalença d’ús: les dades del Plan Nacional sobre Drogas indiquen que l’han consumit alguna vegada més d’un 25% de la població adulta, i que més d’un 16% en consumeixen més d’un cop per setmana (Adicciones, 12, 31-40, 2000). Actualment el seu ús en forma d’herba està despenalitzat a Holanda i no està penalitzat a Alemanya, Àustria, Dinamarca, Irlanda, Itàlia, Portugal i Regne Unit. N’hi ha preparats naturals i sintètics per a ús mèdic, que estan registrats a diversos països.

Segons la part de la planta d’on és extret el producte, el cannabis (de distinta riquesa i contingut en cannabinoides segons el cas) pren diversos noms: kif, bhang, ganja, charas, dagga, marihuana (herba sencera dessecada) i haixix (que és la resina dels brots florals femenins).

Composició
Fins ara a la planta del cànem s’hi han identificat més de 400 substàncies, de les quals 61 tenen estructura de cannabinoide, és a dir, similar a la del seu principi actiu més important, el D9-tetrahidrocannabinol (THC). El THC va ser caracteritzat l’any 1964. Altres components amb acció més o menys rellevant són cannabidiol, cannabigerol, cannabinol i cannabicromèn (Drugs, 60, 1303-1314, 2000).

Hi ha dos derivats del THC comercialitzats a diversos països per a ús terapèutic. El dronabinol és THC sintètic dissolt en oli de sèsam. Hi ha la intenció de fer un assaig clínic per comprovar l’equivalència del dronabinol amb el THC extret de la planta natural, però fins ara gairebé no s’han fet assaigs clínics de comparació directa entre ells. La nabilona és una anàleg del THC, té una estructura química molt semblant a la del THC, però no és exactament igual (vegeu també l’apartat Preparats disponibles).

Sistema endocannabinoide
Als anys vuitanta es va començar a treballar experimentalment amb derivats cannabinoides marcats amb isòtops radioactius, de manera que es varen poder establir mapes dels seus receptors. L’any 1990 es va descriure per primera vegada l’estructura molecular del receptor cannabinoide conegut com a CB1, que es troba principalment al sistema nerviós central, en concentracions més elevades en els ganglis basals, l’hipocamp, el cerebel i l’escorça, i també a altres regions en concentracions menors. El mapa dels receptors CB1 no s’assembla al d’altres receptors (noradrenèrgics, dopaminèrgics o opiacis), i és molt semblant d’una espècie a l’altra, fet que suggereix que la seva funció fisiològica s’ha conservat durant l’evolució. La distribució subregional dels receptors cannabinoides, així com els resultats d’altres investigacions bàsiques, suggereixen que el sistema cannabinoide participaria en la coordinació i el control del moviment, en funcions cognitives superiors (sobretot relacionades amb l’aprenentatge i la memòria, i, en el ser humà, amb la creativitat), i en la resposta a l’estrès. També intervé en la regulació de la temperatura corporal i la gana, les respostes emocionals i el son, la resposta al dolor i les sensacions viscerals (com per exemple les nàusees). També s’han trobat receptors cannabinoides al cor, budell prim, testicles, pròstata, bufeta urinària, úter, esperma, amígdales, timus, melsa i moll d’os, però es desconeix quines són les seves funcions precises en aquests teixits i òrgans.

L’any 1992 es va descobrir l’anandamida, una molècula endògena que s’uneix als receptors cannabinoides, però amb menys afinitat que el THC (Informe IOM, 1999). L’any 1993 es va descriure l’estructura del receptor CB2, el qual es troba sobretot en les cèl·lules immunitàries i no es troba en el sistema nerviós central.

L’any 1995 es va descobrir un segon endocannabinoide (el 2-araquidonoil-glicerol, 2-ARA-G1) amb estructura de prostaglandina, molt diferent de la de l’anandamida i recentment s’ha n’ha aïllat un tercer (èter de 2-araquidonil o èter de noladina). Se n’han identificat diverses funcions, com per exemple la seva participació en la regulació de la sensació de gana. Des de finals dels anys noranta s’ha desenvolupat una rica investigació bàsica en models de malalties degeneratives neurològiques, traumatisme crànioencefàlic, neuroprotecció enfront de l’envelliment i l’estrès oxidatiu, malalties del moviment, dolor, tractament de la dependència d’opiacis, glaucoma i càncer (sobretot tumors neurològics) (Adicciones, 12, 59-81, 2000).

Efectes farmacològics
Els termes amb els quals es descriuen els efectes de la marihuana sobre el sistema nerviós són lleugera eufòria, relaxació, augment de la sociabilitat, potenciació de les percepcions sensorials i gana. Altres efectes habituals, no tan desitjables o buscats amb el seu consum, són afectació de la memòria, alteració de la percepció del pas del temps i menor rendiment en diverses tasques, com escriure a mà o altres activitats de coordinació motora. Pot produir efectes desagradables: la meitat dels usuaris habituals (amb finalitat lúdica) han tingut com a mínim un episodi d’ansietat conseqüent al seu consum, generalment en dosis altes. No hi ha proves que pugui produir esquizofrènia, bé que podria precipitar-ne un episodi en persones amb antecedents (Lancet, 352, 1611-1616, 1998; Br J Anaesth, 83, 637-649, 1999).

El THC produeix taquicàrdia, la qual pot contribuir a produir angoixa. També té efecte broncodilatador després de la seva administració per via oral o en aerosol (Drugs, 60, 1303-1314, 2000). El cannabis també té efecte antinauseós i antiemètic, estimulant de la gana i analgèsic, i, a més, millora l’espasticitat i el tremolor, i disminueix la pressió intraocular.

El dronabinol pot produir taquicàrdia, augment de la gana, canvis d’humor i alteració de les funcions cognitives, de la memòria i de la percepció. La intensitat d’aquests efectes sembla estar relacionada amb la dosi; no hem trobat dades que indiquin que tingui efectes diferents dels del THC.

A dosis d’1 mg, la nabilona produeix efecte relaxant i sedant; a dosis superiors (2,5-5 mg) produeix hipotensió postural, sequedat de boca i eufòria.

Farmacocinètica
La quantitat de THC que s’absorbeix depèn de la via d’administració. Per inhalació de fum, l’absorció és ràpida i la quantitat absorbida depèn de la manera com es fumi (profunditat de les inspiracions); els efectes s’inicien en pocs minuts i són complets abans de mitja hora. Per via oral, la biodisponibilitat del THC és d’un 25-30%, degut a què és destruït parcialment pel suc gàstric i a què és sotmès a metabolització hepàtica de primer pas; els efectes s'inicien entre ½ i 2 h després de la seva ingestió i duren de 2 a 6 h. L’administració en aerosol asseguraria una absorció ràpida i completa, i evitaria els efectes perjudicials del fum. També s'ha administrat per via rectal.

El THC es distribueix ràpidament per l’organisme, primer als teixits més irrigats (cervell, pulmons, fetge, etc.). Posteriorment s’acumula en el teixit adipós, de manera que la seva eliminació completa pot necessitar 30 dies. El THC acumulat al teixit adipós es va alliberant lentament a la sang i passa en part a sistema nerviós central; s’ha dit que aquest patró farmacocinètic explicaria l’absència de síndrome d’abstinència.

La semivida d’eliminació plasmàtica (t½) del THC és de 56 h en consumidors ocasionals i de 28 h en consumidors crònics (Br J Anaesth, 83, 637-649, 1999). No obstant, en un altre estudi es va enregistrar una semivida d’eliminació plasmàtica en fumadors crònics de 3 a 5 dies (Adicciones, 12, 41-58, 2000). S’han identificat uns vint metabòlits del THC i dels seus derivats, alguns d’ells actius. El principal és el 11-OH-D9-THC, amb una t½ de 15 a 18 h. Els metabòlits inactius són eliminats per l’orina i per la femta. El mateix THC i alguns metabòlits actius són sotmesos a circulació enterohepàtica, i això contribueix a allargar la durada del seu efecte (Drugs, 60, 1303-1314, 2000; Br J Anaesth, 83, 637-649, 1999).

El dronabinol s’absorbeix bé per via oral (en un 90-95%), la seva acció comença entre mitja hora i una hora després de prendre’l, i l’efecte dura entre 4 i 6 h. L’efecte estimulador de la gana pot durar fins a 24 h.

La nabilona s’absorbeix bé per via oral i és metabolitzada a diversos metabòlits, alguns d’ells actius. La seva via principal d’eliminació (65%) és la femta. La t½ és de 2 h, i la dels seus metabòlits de 35 h.

S’han publicat pocs estudis sobre les relacions entre els nivells plasmàtics dels cannabinoides i els seus efectes; i és difícil treure’n conclusions, perquè les dosis han estat diferents en cada estudi i l’avaluació dels efectes no ha estat equivalent (Informe IOM, 1999).

Eficàcia
L'eficàcia del cannabis i els seus derivats ha estat recentment revisada per diversos organismes, entre els quals destaquen el Comitè Científic de la Cambra dels Lords britànica i l'Institute of Medicine (IOM) nord-americà.

La revisió l’Institute of Medicine (IOM) esmenta més de 30 indicacions mèdiques més o menys documentades del cannabis. Només algunes es basen en els resultats d’assaigs clínics controlats, i moltes provenen de meres descripcions anecdòtiques. No obstant, la diversitat de funcions del sistema cannabinoide pot determinar en un futur proper que la planta de cànem, el THC i/o els seus derivats puguin tenir aplicacions terapèutiques molt diverses. De fet, una part important de la investigació tendent a desenvolupar nous derivats es dirigeix a obtenir un efecte més específic sobre algun òrgan o sistema en particular.

La indicació més ben documentada és la profilaxi i el tractament de les nàusees i vòmits secundaris a la quimioteràpia antineoplàstica. Amb THC, s’han realitzat com a mínim 11 assaigs clínics en un total de 544 pacients; el THC s’hi ha mostrat igual o superior a placebo i a altres antiemètics, com proclorperazina o metoclopramida. (Ann Intern Med, 126, 791-798, 1997). Pel que fa a la nabilona i el dronabinol, una metaanàlisi de 30 assaigs clínics, en un total de 1.366 pacients, ha mostrat que tenen una eficàcia superior a la de placebo i a la d'altres antiemètics, com la proclorperazina o la metoclopramida, en pacients que han rebut quimioteràpia moderadament emetògena (BMJ, 323, 16-21, 2001). No s’han publicat assaigs clínics comparatius amb antagonistes de la serotonina (ondansetron i similars), antiemètics considerats actualment d’elecció en aquesta indicació. Els resultats dels assaigs clínics suggereixen que els antagonistes de la serotonina serien eficaços sobretot per prevenir els vòmits i menys per a les nàusees (J Pain Symptom Management, 20, 113-121, 2000). A més, un 10-30% dels pacients segueixen presentant símptomes malgrat el tractament amb antagonistes de la serotonina. Alguns autors han suggerit que els cannabinoides podrien ser eficaços en aquest grup de pacients (West J Med, 168, 540-543, 1999).

Tot i que les dades comparatives entre els diferents preparats disponibles són escasses, en un assaig clínic comparatiu entre marihuana fumada i THC per via oral en 20 pacients que rebien quimioteràpia antineoplàstica, no s’hi van apreciar diferències substancials (Ann Intern Med, 126, 791-798, 1997).

En algun estudi de curta durada sobre el tractament de la síndrome d’anorèxia-caquèxia en pacients amb sida o amb certs càncers en fase terminal, el dronabinol augmenta la gana i ajuda a mantenir el pes (Informe IOM, 1999). En un assaig clínic en 139 pacients amb sida, el dronabinol (5 mg al dia durant sis setmanes) va ser més eficaç que el placebo per augmentar la gana i mantenir el pes (J Pain Management, 10, 89-97, 1995). En dos assaigs, clínics, un en pacients amb sida i l’altre en pacients amb càncer, el megestrol (un progestàgen sintètic) va ser lleugerament més eficaç que el dronabinol per estimular la gana i augmentar el pes. La combinació d’ambdós no sembla tenir efecte additiu (AIDS Res Hum Retroviruses, 13, 305-315, 1997; J Clin Oncol, 20, 567-573,2002). En un altre assaig clínic recent l'administració de marihuana fumada (3,95% de THC) o dronabinol oral (2,5 mg) tres vegades al dia durant 21 dies en pacients amb sida tractats amb inhibidors de la proteasa no altera la càrrega viral, en comparació de placebo; en aquests pacients també s'hi va observar un augment del pes i de la ingesta calòrica (AIDS, 16,543-550, 2002).

Una revisió recent de cinc assaigs clínics en el tractament del dolor oncològic, en un total de 128 pacients, suggereix que l'administració de THC (10-20 mg per via oral) té una eficàcia analgèsica superior a placebo i similar a la codeïna (60-120 mg), però el THC a dosis altes (20 mg) s'acompanya d'efectes tòxics (BMJ, 323, 13-16, 2001). No obstant, les conclusions d’aquesta revisió han estat criticades per les limitacions metodològiques dels estudis inclosos. Caldrà esperar els resultats dels estudis en curs en aquesta indicació (Scrip, 2679, 21, 2001)

El cànem i alguns dels seus derivats sintètics han estat proposats per al tractament simptomàtic de l’espasticitat muscular en pacients amb esclerosi múltiple i lesionats medul·lars, i per al de les alteracions del moviment de la malaltia de Parkinson, la corea de Huntington, la síndrome de Gilles de la Tourette i fins i tot en l’epilèpsia.

L’eficàcia del cànem en el tractament de l’espasticitat muscular en pacients amb esclerosi múltiple i en lesionats medul·lars es basa en els resultats de quatre assaigs clínics controlats amb placebo en un nombre limitat de pacients, i en nombroses observacions anecdòtiques de millories subjectives. En el primer dels assaigs, amb cànem fumat, en pacients amb esclerosi múltiple, aquests van manifestar una sensació de millora en comparació de placebo, bé que l’equilibri muscular i la postura avaluats pels investigadors van empitjorar (Drugs, 60, 1303-1314, 2000). En dos assaigs, sobre un total de 20 pacients, el THC per via oral (en dosi única de 5-10 mg en un estudi, i de 2,5 a 15 mg una o dues vegades al dia durant 5 dies en l’altre) va produir una millora de l’espasticitat avaluada per pacients i per examinadors, en comparació de placebo (Informe IOM, 1999). Recentment s’ha publicat un assaig clínic pilot amb 16 pacients en el qual ni el THC ni un extret de cannabis, ambdós administrats per via oral, han mostrat eficàcia antiespàstica en pacients amb esclerosi múltiple. No obstant, la variable principal del estudi va ser toxicitat i en aquest sentit ambdòs tractaments van estar ben tolerats (Neurology, 55: 1404-1402, 2002) Els resultats preliminars d'un estudi en curs al Regne Unit han mostrat que un extret del cannabis per via oral té efectes beneficiosos en el tractament de l'espasticitat en malalts amb esclerosi múltiple (Scrip, 2677, 4, 2001).

Sobre l’ús de cannabinoides en el tractament d’alteracions del moviment, la majoria de les publicacions descriuen petites sèries de pacients, com per exemple 5 amb distonia que van millorar amb marihuana fumada. En un estudi encreuat a doble cec en 15 pacients amb corea de Huntington, el cannabidiol no va causar ni milloria ni empitjorament dels símptomes en comparació de placebo (Drugs, 60, 1303-1314, 2000). En un estudi en 12 pacients amb síndrome de Gilles de la Tourette l'administració de THC per via oral durant sis setmanes va millorar els símptomes, segons una escala d'avaluació dels tics (Pharmacopsychiatry, 34, 19-24, 2001). S’han descrit cinc pacients amb malaltia de Parkinson que van presentar una milloria subjectiva del tremolor després de fumar marihuana, però aquesta millora no va ser objectivada pels avaluadors (Informe IOM, 1999). En un estudi en set pacients amb Parkinson, la nabilona va millorar les discinèsies induïdes per levodopa (Neurology, 57, 2108-2111, 2001). En tres estudis en 30 pacients amb epilèpsia tractats amb 200-300 mg de cannabinol en combinació amb fàrmacs antiepilèptics, les convulsions van desaparèixer només en 4 pacients i en 4 més s’hi va enregistrar una millora parcial, durant un període d’observació de 4,5 mesos (Informe IOM, 1999). Les dades actuals no suggereixen que el cannabis pugui ser eficaç en aquesta indicació

El THC disminueix la pressió intraocular, de manera proporcional a la dosi (Arch Ophtalmol, 116, 1433-1437, 1998). No obstant, aquest efecte dura poc, perquè el THC desapareix ràpidament de l’humor vitri, i persisteix només mentre el fàrmac hi està present. Aquestes característiques en limiten l’ús en el tractament del glaucoma, bé que en el nostre medi alguns malalts en prenen, generalment en forma de marihuana fumada. Actualment s’estan desenvolupant complexos transportadors i fixadors del THC i derivats, que permetin obtenir un efecte prolongat després de la seva administració tòpica en gotes (Arch Ophtalmol, 116, 1433-1437, 1998). Recentment, un cannabinoide sintètic per via tòpica s'ha mostrat eficaç per reduir la pressió intraocular en pacients amb glaucoma que no responen a altres tractaments (Eur J Neurosci, 13, 409-412, 2001).

La nabilona té un efecte broncodilatador en voluntaris sans, el qual no s’ha reproduït, fins al moment, en pacients asmàtics. També s’ha avaluat com a ansiolític, amb resultats discrepants. En un estudi en voluntaris sans el diazepam va ser superior a la nabilona com a ansiolític (J Clin Pharmacol Ther, 23, 54, 1978).

Actualment s’estan investigant anàlegs sintètics del THC en diverses indicacions: efecte neuroprotector en el traumatisme crànioencefàlic i en l’ictus, tractament del glaucoma, la corea de Huntington i l’espasticitat muscular, i desintoxicació d’opiacis, entre altres.

Efectes adversos
Els efectes adversos del cànem depenen de la via d’administració i de la durada de l’exposició. La seva toxicitat aguda és molt baixa, atés l’ampli marge terapèutic. No afecta funcions fisiològiques importants. En toxicologia experimental, la diferència entre la DE50 i la DL50 és de 40.000 vegades (JAMA, 273, 1875-1876, 1995). Es tracta probablement de l’únic fàrmac amb el qual no hi ha cap cas conegut de mort per intoxicació.

Els efectes adversos que s’han atribuït al cànem són de quatre tipus: sobre sistema nerviós central, respiratoris, sobre la immunitat i reproductius.

Els efectes euforitzant, ansiolític i de vegades sedant del cànem poden influir en el potencial terapèutic, ja que en algunes circumstàncies poden ser percebuts com a indesitjats, i en altres com a beneficiosos. No obstant, com que produeix taquicàrdia i de vegades alteració de la sensació de fred i calor, alguns pacients poden angoixar-se o fins i tot desenvolupar una reacció de pànic; és important advertir-los de la seva possible aparició, i explicar que es tracta d’un efecte autolimitat, que es pot convertir en agradable si el pacient s’estira i es relaxa. Els resultats dels assaigs clínics publicats indiquen que entre un 20 i un 23% dels pacients tractats es van retirar a causa d’efectes adversos com a mareig, flotació, depressió, distorsió de la realitat i disfòria (Ann Intern Med, 126, 791-798, 1997).

El consum crònic de grans quantitats de cannabis pot produir tolerància als efectes subjectius (canvis de l’humor, alteració de la memòria) i a la taquicàrdia (Adv Alcohol Subst Abuse, 9, 128-147, 1990). El risc de produir dependència és molt limitat; no s’han descrit signes de dependència en pacients que l’usen amb finalitat terapèutica. S’han descrit lleugers símptomes d’abstinència com inquietud motora, irritabilitat, lleugera agitació, insomni, alteració del traçat de l’EEG durant el son, nàusea i dolor abdominal en voluntaris que n’havien rebut dosis altes de manera continuada per via oral. El risc de dependència a marihuana és inferior a l’associat a tabac, heroïna, cocaïna, alcohol i tranquil·litzants (Clin Exp Psychopharmacol, 2, 244-268, 1994).

S’ha suggerit que la nabilona té menys risc de produir dependència que el THC, però manquen dades que ho demostrin. S’han descrit casos de precipitació d’episodis d’esquizofrènia desprès de consumir quantitats importants de cannabis, en persones amb la malaltia o amb antecedents familiars. Un estudi epidemiològic amb 20 anys de seguiment no va mostrar que els fumadors crònics de marihuana tinguessin una disminució més profunda o ràpida de la funció cognitiva, comparats amb els no fumadors (Am J Epidemiol, 149, 794-800,1999). Un estudi recent suggereix que els efectes del cànem sobre la funció cognitiva estan relacionats amb l'exposició agudes i són reversibles (Arch Gen Psychiatry, 58, 909-915, 2001). En un altre estudi els efectes es relacionen amb la durada de l'exposició i es mantenen a les 17 h després de suspendre'n el consum (JAMA, 287, 1123-1131, 2002). Tampoc no hi ha proves que l’ús crònic de cànem produeixi una síndrome amotivacional (Informe IOM, 1999).

La principal preocupació relacionada amb l’ús de cannabis és l’efecte del fum sobre els pulmons. El fum de la marihuana conté més quitrà i més partícules que el del tabac (JAMA, 273, 1875-1876, 1995). L’exposició crònica al fum resultant de la combustió del tabac i de marihuana s’ha associat a bronquitis crònica, emfisema i metaplàsia escamosa. S’han descrit casos de càncer del tracte digestiu i respiratori (orofaringe, llengua, laringe, nas i sinus paranasals) en adults joves fumadors importants de cannabis i de tabac; no obstant, no disposem d’estudis epidemiològics que hagin confirmat aquests riscs (Br J Anaesth, 83, 637-649, 1999).

Els efectes sobre la immunitat no estan ben establerts. Estudis experimentals mostren que alguns cannabinoides tenen un efecte immunomodulador, de manera que poden incrementar o disminuir certes respostes (proliferació dels limfòcits B, linfocits T i alliberament de citocines) en funció del model experimental i del tipus de cèl·lula immunitària. Aquests efectes es produeixen a unes dosis in vitro superiors a 5 mM i in vivo superiors a 5 mg/kg (en l’espècie humana una dosi de 0,06 mg/kg ja produeix efectes psicoactius) (Informe IOM, 1999). En dos estudis en pacients amb sida l’ús del cannabis no va accelerar la progressió de la malaltia (Am J Epidemiol, 132, 717-722, 1990; JAMA, 261, 3424-3429,1989).

L’ús de cannabis fumat durant la gestació no sembla associar-se a un risc de teratogènia; en alguns estudis observacionals s’ha relacionat amb baix pes en néixer, però l'associació desapareix si s'ajusta per altres factors com el tabac (N Engl J Med, 320, 762-768, 1989). També s’han evidenciat un augment del risc de complicacions durant el part i un retard en el desenvolupament cognitiu del nen, però la rellevància d’aquestes troballes no queda clara (Clin Obstet Gynecol, 36, 319-336, 1993). En un estudi de casos i controls es va trobar un augment del risc de leucèmia no limfoblàstica en els fills de mares que havien fumat marihuana durant l’embaràs o just abans (Cancer, 63, 1904-1911, 1989); però aquesta troballa no ha estat confirmada en altres estudis.

Preparats disponibles
L’herba del cànem està legalment disponible a Holanda i Suïssa; a vuit estats dels Estats Units i al Canada ho està per a ús terapèutic; es pot consumir fumada o per via oral. Per ingerir-la per via oral, cal dissoldre el THC (que és molt liposoluble) en un greix. Com a dosi inicial, cal desfer un cabdell petit, en quantitat equivalent a una cullaradeta rasa de cafè i retirar-ne els branquillons; això s’afegeix a una mica d’oli o mantega tebis, es barreja uns segons i s’ingereix sucant-hi pa o afegint-ho a un plat habitual. El preparat d’oli o mantega es pot guardar per ocasions ulteriors.

El dronabinol (ElevatÒ , MarinolÒ , RonabinÒ) és THC sintètic dissolt en oli de sèsam, està comercialitzat a Canadà, Israel, Regne Unit, Sudàfrica i Estats Units). Està disponible en càpsules de 2,5 mg, 5 mg i 10 mg. Està autoritzat per la prevenció de nàusees i vòmits secundaris a quimioteràpia que no han respost als antiemètics habituals i per al tractament de l’anorèxia en pacients amb sida. La dosi recomanada com a antiemètic és de 5 mg/m2 al dia inicialment (en 4-5 preses), amb increments de 2,5 mg, fins a un màxim de 15 mg/m2 al dia. Per al tractament de l’anorèxia en la sida, es recomana començar amb 5 mg al dia (en 2 preses) que es poden augmentar fins a un màxim de 20 mg al dia. Els preus varien segons el país: a Estats Units 5 mg de dronabinol costen 5 $ (945 ptes) i a Alemanya, on s’aconsegueix com a medicació estrangera, costen 38 $ (7.182 ptes). La farmàcia Bock-Pharmacy de Frankfurt (info@the-pharm.de) fabrica, en col·laboració amb una companyia farmacèutica, un preparat de dronabinol a un preu més reduït que els altres preparats comercialitzats (5 mg de dronabinol costen 8,8 $, 1.663 ptes).

La nabilona (NabiloneÒ) és un derivat sintètic similar al THC, està comercialitzada al Regne Unit, Canadà, Irlanda i Estats Units. Està disponible a Espanya, en càpsules d'1 mg, com a medicació estrangera a través dels serveis de fàrmacia dels hospitals. Està autoritzada per a la prevenció de les nàusees i vòmits secundaris a quimioteràpia que no han respost als tractaments antiemètics de referència (cal justificar-ho a la sol·licitud). Se’n recomanen dosis de 2-4 mg al dia, però se’n poden donar fins a 6 mg al dia, repartits en tres preses.


Dubtes.
Anàlogament al que succeeix amb altres fàrmacs, encara queden interrogants que mereixen més recerca clínica.

Per una banda, no se sap si els cannabinoides tenen avantatges sobre els antagonistes serotoninèrgics, que són els fàrmacs actualment considerats d’elecció per a la profilaxi i el tractament dels vòmits per quimioteràpics antineoplàstics. No coneixem assaigs clínics en els quals s’hagin comparat directament. També cal aclarir si són eficaços en el tractament de les nàusees i vòmits per altres causes.

Cal esperar els resultats dels assaigs clínics en curs en el tractament de l’esclerosi múltiple, i calen assaigs clínics comparatius amb altres estratègies en el tractament del dolor crònic i del dolor neuropàtic.

Per poder utilitzar el THC o un derivat en el tractament del glaucoma, caldrà que es desenvolupi una formulació farmacèutica per a aplicació local, que produeixi un efecte mantingut.

També cal esperar la publicació dels assaigs clínics i altres estudis en curs en els quals s’avaluen els seus efectes antidepresiu, ansiolític, sedant, neuroprotector i en el tractament de la síndrome d’abstinència a opiacis. En un futur proper, l’efecte immunosupressor i immunomodulador podria tenir aplicació en el tractament de malalties amb component autoimmunitari, com l’artritis reumatoide i l’espondilitis anquilosant, en les quals hi ha notificacions anecdòtiques d’eficàcia a llarg termini.

També cal aclarir si el THC pot participar en interaccions amb altres fàrmacs.

Conclusió
El cannabis, el seu principal principi actiu (el THC) i alguns dels seus derivats han estat objecte d’una àmplia recerca bàsica, que ha permès caracteritzar el sistema endocannabinoide, amb diverses funcions fisiològiques bàsiques. Amb finalitat terapèutica, s’han usat l’herba sencera (fumada, ingerida o per altres vies), THC natural i algun derivat sintètic com el dronabinol i la nabilona. La seva eficàcia està avaluada sobretot en la profilaxi i tractament de les nàusees i vòmits per quimioteràpia antineoplàstica (nabilona, dronabinol) i en el tractament de la síndrome d’anorèxia-caquèxia de la fase terminal de sida i d’alguns càncers (dronabinol). La nabilona està disponible a Espanya com a medicació estrangera i autoritzada per a la prevenció de les nàusees i vòmits secundaris a quimioteràpia que no han respost als antiemètics de referència. Algunes dades suggereixen que també poden ser eficaços en el tractament de l’espasticitat associada a l’esclerosi múltiple i en el tractament del dolor oncològic i el dolor crònic; caldrà esperar els estudis en curs.

Observacions anecdòtiques suggereixen que podrien ser eficaços en el tractament d’altres malalties del moviment (corea de Huntington, malaltia de Parkinson), el glaucoma (si se’n pot desenvolupar una forma farmacèutica adequada), certes distonies i altres formes de dolor. Alguns derivats s’estan investigant com a neuroprotectors en el tractament del traumatisme cranioencefàlic i l’ictus, així com en la desintoxicació d’opiacis.

Els efectes psíquics aguts del cannabis i els seus derivats són freqüents, però no necessàriament no desitjats pels malalts. No s’han descrit casos de dependència quan s'han usat amb finalitat terapèutica. S'han descrit lleugers símptomes d'abstinència quan són usats de manera crònica i a dosis altes. Cal aclarir si el THC pot participar en interaccions amb altres fàrmacs.

Si us plau, indiqueu la font d'on obteniu la informació.