LA TECNOLOGIA A L'ESO 
            Un Web Personal "d'autor".



ÍNDEX   FÒRUM   XAT   SOBRE L'AUTOR   CON
TACTE

Web personal de Manel Debés
Aquest tema està extret d'internet. He trobat que és molt interessant i que val la pena conservar-lo. És freqüent que els links caduquin, és per això que he copiat i traduit des de l'autor el text en castellà i que, prèviament el va traduir de l'anglès, com s'especifica al final... L'e-mail i la pàgina la trobareu a:

http://www.cop.es/colegiados/A-00512/conducta.html

Per: José Luis Català Bitrián

DESGANA, DESMOTIVACIÓ.

L'ésser humà necessita 'motius' per actuar, desitjos, il·lusions, objectius que donin sentit a la seva vida. A la depressió s'arriba, i una vegada arribats, romanem en ella per una apatia, una desgana, una desil·lusió i falta de sentit en les nostres vides que ens sembla 'vegetativa', absurda.
Sense motivació no estem predisposats a actuar, i més aviat la tendència és a abandonar-se en la inactivitat, en un esperar sentir una motivació positiva, que es transforma en desesperació en la mesura que ens cansem d'esperar.
La motivació, les noves il·lusions, com poden aparèixer en nosaltres?. El fet és que quan ens trobem bé semblen existir espontàniament i ens indueix a creure que és una mica 'natural', alguna cosa que -si vam funcionar bé- deuria estar aquí com el ritme respiratori o el pols del cor. Però la veritat és que la motivació no és constant i incombustible, no és segur que estigui aquí sempre, i qualsevol persona normal travessa moments de buit i desgana, provocats perquè les etapes acaben, els desitjos es realitzen, i perquè abunden les ensopegades i fracassos.
Forma part de les habilitats normals refer-se, treballar en noves direccions, explorar nous camins, buscar noves motivacions. Per consegüent seria més precís considerar que l'estar motivats consisteix en:
Mantenir els objectius, les il·lusions i si ja les tenim, perquè no desapareguin.
Buscar nous objectius, il.lusions, quan ja s'han acabat les anteriors, el que requereix un comportament d'exploració, de recerca, de córrer el risc de provar coses noves. En aquest apartat entrem en el capítol de la maduresa d'una persona adulta, de la seva capacitat per a perseverar davant les dificultats, la fermesa de no caure en el derrotisme abans d'hora, d'ésser capaços de reanimar-nos, donar-nos nou alè evocant les raons i les coses que donaven sentit als nostres plans, re-vitalitzar, netejar les motivacions que s'han diluït o s'han oblidat en el anar i venir del dia a dia.
Aquestes capacitats són essencials per combatre el cansament, l'oblit, els dubtes i la tardança la irritabilitat que produeixen els obstacles i traves que van sorgint.
La depressió s'agafa moltes vegades al "no tinc forces per seguir''. Sembla que hàgim contret una malaltia que ens afeblís la capacitat de prosseguir el conjunt de les nostres metes: aquesta falta d'energia no és altra cosa que una motivació negativa, que ve a ser tot el contrari del que estem descrivint com la capacitat d'auto-motivació reeixida: constantment ens comportem com ho faria un enemic que ens volgués desanimar: "perquè no ho deixes?", "i no seria millor renunciar a tot i descansar?", "segurament tot anirà a pitjor i els esforços seran inútils". Igual que existeix l'art d'animar el treball d'un equip també està l'art -menys útil certament- de desinflar-lo, desanimar-lo i desmotivar-lo.
En certa manera els humans tenim un 'equip' o conjunt de desitjos, però en aquest cistell pot haver-hi una poma podrida que es dedica a sabotejar a la la resta simplement perquè està ple de rancor i ressentiment per alguna cosa que li ha anat malament. És com si pensés aquest desig, "si al meu em va malament, que cap dels meus col·legues tingui tampoc èxit i així compartirem tots la pena".
És de suposar, que la persona hàbil sota el punt de vista de saber-se auto-motivar, es planteja més aviat l'estratègia constructiva contrària: "sortim els altres en davant, i en canvi d'aquesta col·laboració podrem consolar-nos millor de la desgràcia i fins i tot estarem en millor disposició de buscar alternatives i compensar el que vam fer malament".
L'educació del caràcter durant la infància és molt important per resultar bons auto-motivadors. Si els educadors ens han transmès confiança en nosaltres mateixos, ens han inculcat valor per resistir les dificultats, ens han ensenyat a tolerar les frustracions i les demores en la realització dels desitjos, a ser tolerants i pràctics amb els errors, a controlar el mal humor i la ira, i han estimulat en nosaltres una bona imaginació i capacitat d'invenció, llavors serem perfectament hàbils per a resistir i imposar-nos davant les desgràcies. Si per contra els nostres educadors reprimien les nostres iniciatives, ens ridiculitzaven en excés, ens acaronaven o facilitaven les coses impedint el desenvolupament de la nostra fortalesa, si ens feien massa dependents amb el pretext de protegir-nos, ens aterroritzaven massa o ens tornaven excessivament auto-exigents, pot ser que estiguem pitjor preparats per a l'art de saber re- vitalitzar-nos, remotivar-nos positivament (perquè criticar-nos i castigar-nos per això no seria precisament un bon exemple de motivació positiva) quan el cansament i la feblesa apareixen.
La recerca de nous objectius, l'habilitat d'edificar noves vides sobre les cendres de les anteriors marca la diferència entre la persona que s'enfonsa davant el fracàs, la mort o la malaltia, i la que es remunta. En nombroses ocasions podem observar que d'una banda la persona 'derrotista' s'abandona a l'excés davant l'auto-complacència/ en la desgràcia ("pobra de mi", "he tingut mala sort", "la vida em tracta injustament"), que és una sort de dolor passiu, un re-tornar-se sobre la mateixa ferida una vegada i una altra, perquè la sorpresa i el dolor paralitzant ens ofusquen i ens facin sentir impotents.
D'altra banda, la persona per pudor, por, intolerància o orgull, no s'atreveix a buscar 'consol', a buscar una 'contenció al dolor', i sobretot no s'atreveix a pensar en distintes solucions que pugui intentar dur a la pràctica, una darrere d'una altra, fins veure resultats prometedors.
No es tracta que el dolor o la depressió agudes incapacitin totalment per a buscar sortides -perquè àdhuc la persona més impedida pot buscar ajuda externa si veu que ella sola no pot, sinó que el que es vol en aquestes circumstàncies és més doldre's per l'inconvenient que buscar la solució.
La conducta de recerca, d'exploració, requereix per descomptat, certa capacitat d'aventura, de saber sortir dels camins ja estèrils o acabats, d'allunyar-se de les vies mortes per a explotar territoris nous.
Aquest sortir del conegut dóna molta por, sobretot si al llarg de la nostra vida hem procurat anar sense risc, per senders convencionals, procurant no cridar l'atenció, tement massa la reprovació, buscant constantment l'aprovació dels altres.
Aquestes actituds, encara que durant molt temps ens han donat seguretat, tal vegada ens preparen pitjor davant els canvis que aquells que estan acostumats als canvis de residència, de parella, de treball o de país, capaços de començar de res amb confiança i fe en ells mateixos i en el resultat. La por en canvi, a la novetat és, per consegüent, un gran obstacle per trobar noves motivacions. També és molt comú trobar gran dificultat a l'hora de tenir altres rols que impliquen les situacions noves (fer de 'soltera' una persona que ha dut molts anys de casada, fer d'alumne algú que fa molt temps que no ocupa aquesta posició, començar un nou treball amb la humilitat del novençà, buscar noves relacions socials com un nouvingut, noves activitats o afeccions en les quals un comença de zero, etc.)
La flexibilitat de la personalitat ens ajuda a ésser de diverses maneres, encara que de vegades l'educació, malament entesa, sembla que prediqui més aviat ésser sempre la mateixa persona, la qual cosa produeix una rigidesa perillosa, sobretot en les situacions excepcionals que estem contemplant, i les quals la nostra societat complexa s'obstina en proporcionar-nos. Intel·lectualment també es requereix de nosaltres l'art 'actiu' de buscar noves il·lusions, consistent en poder-nos imaginar esdeveniments agradables, històries possibles, nous camins, nous paratges i per això mateix tenir davant els ulls una promesa de gaudi.
Les persones que desenvolupen aquesta facultat sempre estan buscant la manera de fer que un cap de setmana resulti una mica memorable, una vetllada amb amics inoblidable, i una tarda plujosa una ocasió per a combatre l'avorriment amb delicioses sorpreses. Dirigeixen la seva ment cap a preguntes com què podria fer? i de quina manera podria realitzar-se millor? i de quina forma tindria èxit?. Per així dir-lo, es guanyen a pols, amb el fruit del seu esforç mental el tresor d'una bona idea, màgia que mai s'hagués produït caient en la passivitat, la queixa, el lament i la protesta airejada.
La recerca activa d'idees i propòsits, és com fer uns mots encreuats en el qual les paraules que omplen un buit cal buscar-les en un mateix, més que en un full de solucions. Implica un posar-se a pensar productivament, un fer-li arrencar al cervell llistes de propòsits que, en comptes de contemplar-los amb fredor i menyspreadora, veiéssim amb la llum d'una possibilitat digna d'explorar-se, confiant que aquesta conducta, en algun dels intents,enganxi una reacció més viva que de nou es transformi en categoria d'il·lusió.
Igual que la timidesa es venç practicant, en comptes de sofrint vergonya i retirant-nos a la nostra cova interior, així les motivacions noves vénen, es queden i es fan 'autèntiques' en comptes de forçades amb l'obstinació tossuda d'intentar viure-les tan bé com sigui possible.
Se sembla això al que succeeix quan aprenem una cosa que se'ns resisteix (conduir amb fluïdesa, tocar un instrument musical de forma que soni bé una cançó, saber utilitzar l'ordinador, etc.) però que una vegada superada la fase 'inicial' es transforma en utilitat i gaudi. El bolcar-se, submergir-se en el món extern, en activitats que al principi se'ns apareguin com formes insegures i perilloses d'actuar, és l'activitat que ens treu l'abstracció empobridora que ens ofereix la depressió.
El descoratjament, fugint de la recerca en el món, s'agreuja i es mostra insuficient per a salvar-nos de l'apuro, i més aviat ens convida a una destrucció desesperada.

APATIA, DEBILITAT, CANSAMENT.

La reacció que l'experiència ens dicta enfront de les sensacions de cansament, debilitat, falta d'energies, és descansar fins tornar a trobar-nos refets. És clar que aquest principi és vàlid en la majoria de les ocasions 'normals' d'esgotament per una causa física (treball, exercici, nombre d'hores que duem actius). Efectivament, un adequat descans reposa la tensió muscular, regula el metabolisme corporal i ens permet estar a punt per a noves demandes.
En el cas en el qual la debilitat està provocada per una malaltia (una grip, per exemple), més que reposar un excés de cansament conquerim una normalitat perduda per un procés patogen excepcional.
En el cas de la depressió l'estat de 'debilitat', atonia muscular, i en ocasions pronunciat enlentiment és més l'estat d'inactivitat que fruit de cansament o de procés degeneratiu. Es tracta d'un estat que la persona pot descriure com 'falta d'energia', i que predisposa molt negativament enfront dels esforços físics tals com aixecar-se del llit, dutxar-se, vestir-se, desplaçar-se, etc.
Com hem esmentat abans la reposada pot ser la de 'descansaré a veure si em recupero' seguint els consells del nostre propi cervell basats en l'experiència. Desafortunadament aquesta estratègia suposadament reparadora i protectora produeix l'efecte contrari al desitjat.
Els fisioterapeutes coneixen bé aquest problema estratègic: una persona ha tingut una lesió muscular, per exemple una tendinitis. Instintivament deixa de moure el braç per a estalviar-se dolor, però aquesta inactivació a la llarga produeix involució muscular i pèrdua de capacitat de moviment. La solució, per contra, exigeix pacient i activa col·laboració: exercicis de recuperació progressius.
Seguint aquest exemple, el símptoma de la falta d'energia i apatia provoca sovint un cercle viciós similar: contra més descansada i inactiva està la persona menys energies i més debilitat té; en canvi, una recuperació progressiva, a primera vista antipàtica i penosa, produeix. no obstant això, millores objectives. El cansament per consegüent millora cansant-se més, enfortint el sistema muscular amb un exercici progressiu (passejo més llargs, assumir major nombre de tasques, ocupar-se més temps en activitats manuals). L'activitat és la conducta oposada a la inactivitat, i per això mateix, indirectament posa fre i millora l'estat depressiu i és una bona medicina natural.
Així mateix la paradoxa de com recuperar les energies perdudes consisteix a utilitzar les poques energies que ens queden a produir a través d'una activitat forçada.

PROCRASTINACIÓ (Deixar per a després)

El cervell ha de decidir contínuament què fer i quan. Diversos criteris són útils per establir torns i organitzar els recursos:
La vigència d'una necessitat.
La prioritat que puguin tenir diversos objectius.
Les possibilitats d'èxit.
L'oportunitat.
L'economia de mitjans que requereixen .
Les recompenses que produeixen cadascun.
Els costos i les preferències.
Manejar tot aquest conjunt de variables fa que prenguem decisions basades a produir el màxim al mínim cost com si d'una empresa competitiva es tractés.
La depressió produeix una combinació d'aquests tres factors:
motivació disminuïda
dificultat de start-up (engegada)
intolerància a la frustració (mordacitat, irritació que produeix sentir el desagradable d'una forma més intensa)
Aquests factors són els responsables d'una tendència a deixar per a l'últim moment la realització de certes accions 'antipàtiques' tals com fer una trucada de telèfon ingrata o que ens produeix sentiments negatius, fer un treball pesat, actuacions que ens exigirien tractar amb persones davant les quals no ens trobem còmodes.
La persona deprimida pensa ``no estic d'humor ara mateix per a fer-lo, ho deixaré per a altre moment''. Si, segons els freds càlculs de la conveniència, aquesta acció tindria un temps òptim (pensem, a manera d'exemple, a enviar un currículum laboral abans que s'hagin presentat massa candidats o enviar una carta de reclamació abans que transcorri un termini legal) llavors està havent un grau de perjudici, de risc de fracàs, que va augmentant en funció de quant vam endarrerir indegudament la seva execució.
La depressió no altera la nostra intel·ligència a l'instant de ofuscar-la completament com en determinats trastorns mentals en els quals el malalt no és conscient d'estar malalt, i per consegüent, la nostra ment ens segueix avisant una vegada i una altra, amb angoixant insistència, que estem a punt de perdre una oportunitat, que encara estem a temps d'esmenar-lo.
Reaccionem llavors? La resposta és que mentre existeix un termini de temps la procrastinació és possible, i per tant la persona deprimida, en contra de tota lògica d'optimització, segueix demorant amb més temeritat, fins arribar l'últim dia, l'últim minut, o arribant fins i tot a demanar ajornaments excepcionals, i llavors, amb sort, si no estem tan malament que ens diguem amb ira que ``ja és tard'', podem fer-lo finalment de la pitjor, més costosa i penosa de les maneres.
Aquesta conducta és altament ineficaç i ansiògina -això sigui de passada, sovint l'ansietat en la depressió es genera de totes les maneres possibles- i la persona deu estar alerta de la seva aparició i correcció sinó vol veure's arrossegada als pitjors malsons.

DUBTES, INSEGURETAT

Prendre senzilles decisions tals com quina peça de roba em compro, quin menú elegeixo o en quina adreça inicio un passeig és alguna cosa molt senzill per a una persona amb un estat d'ànim normal, encara que això no exclou que aquesta mateixa persona normal tindria ple dret a tenir dubtes sobre decisions importants (canvi de treball, una inversió substanciosa, elecció de parella, etc.).
En la depressió els "grans dubtes'' i els "petits dubtes'' es converteixen amb dues en el mateix turment. A això contribueix:
[a] La dificultat d'avaluació, que en la depressió està alterada en el sentit negatiu, això és, en l'adreça d'exagerar el poc com a molt, el de vegades com sempre, una dificultat com una impossibilitat, de forma que una fallada que comet ho atribueix que és ``una nul·litat'' o un desfavor que se li fa és avaluat com ``no sóc digne d'estima''. Aquesta apreciació extrema és la qual condueix a veure la petita decisió d'elegir el color d'una camisa en una ``prova de la meva inutilitat'' i que aquest test angoixant de passada es converteixi en una "prova'' de l'anormalitat del seu estat. Es produeix d'aquesta manera un augment artificiós del problema, que es transforma en "judici de déu'' sobre el seu avenir.
La mateixa angoixa que es produeix de viure el petit problema com problema de primera categoria, és percebut amb estranyesa i alimenta en bona amidada la inseguretat, a l'observar que sentim de forma anòmala i per tant cabria témer que podríem prendre decisions absurdes.
[b] L'atribució de capacitats: es pot sentir que hi ha un abisme entre la magnitud d'una tasca i les minúscules forces que s'atribueix el deprimit a si mateix. Per als altres és fàcil sostenir una conversa o realitzar una activitat rutinària, però per a mi -esgrimeix el deprimit- és una tasca titànica enfront de la qual em veig incapaç. Afortunadament aquesta incapacitat és més un a distorsió de l'acte-concepte d'un mateix que una veritable impossibilitat.
[c] El procés de presa de decisions: replantejar les decisions que s'han pres contínuament, constantment, fa que l'actuar deixi de ser fluït i sembli entorpit a cada moment.
Decidir és un treball durant el qual devem paralitzar, frenar els impulsos, i sense fer gens considerar i imaginar alternatives per a establir l'adreça cap a on han de dirigir-se els esforços. Per exemple, ens quedem quiets enfront de l'armari i ens imaginem duent una camisa, després altra distinta, després altra vegada la primera, i així successivament. És fàcil entendre que decidir ha de tenir una durada pràctica, perquè en cas contrari en comptes d'anar a parar a una opció -fos bona o dolenta-, ens quedaríem amb la pitjor de totes: la inacció (que amb tota seguretat no ofereix gens).
La forma en la qual la depressió influeix perquè les decisions es degradin en forma de paràlisi és allargant innecessàriament els dubtes, teixint i desteixint les mateixes idees una vegada i una altra, però si, però no... Sembla impossible decantar-se, bé sigui perquè un impuls subterrani està més interessat en paralitzar-nos que en activar-nos, o bé sigui a causa de una enigmàtica dificultat per a decantar-se.
Els dos fenòmens que acabem d'esmentar es donen en la depressió per diferents motius:
1) D'una banda l'impuls, el que ens apeteix (no el que ens convé, criteri que està basat que seguirem vius i llavors ens trobarem amb les conseqüències reals de les decisions preses) és no fer gens, claudicar, deixar-nos caure.
2) D'altra banda no trobem el ressort que fa disparar la decisió, sentir per exemple més grat amb una camisa que amb una altra. Esperem l'emoció positiva que se suposa provoca explorar hipòtesi i escenes distintes i comparar aquests distints plaers ``com si'' duguéssim la camisa de torn i trobar d'aquesta manera com produeix major recompensa. La dificultat de sentir plaer -de qualsevol tipus- torna molt difícil orientar-nos, ja que la recerca del plaer -a curt o llarg termini- és una de les millors guies que tenim els humans per a actuar. Per aquesta raó la persona deprimida està molt confosa i indecisa sobre quina decisió prendre fins en les coses més nímies.
Ajuda molt en aquesta classe de problemes substituir el sistema de decisions habitual per altre provisional que solem utilitzar en algunes situacions de supervivència (per exemple al ser perseguits): decidim el primer a l'atzar, ràpid, no tornem endarrere. Això és, seguint l'exemple anterior, agafem la primera camisa a l'atzar i acceptem el risc d'haver-nos equivocat sense escrúpol ni remordiment, comprenent que fins estar recuperats aquest és el sistema menys dolent i el qual combat millor la *inacción (que és com el comportament negatiu que agreuja el descoratjament).
Posar a prova com és el màxim de funcionalitat que s'és capaç produeix sorpresa i sorpresa en el deprimit, al constatar que els fets demostren un panorama en el qual potser no pugui estar brillant, ocurrent i productiu com en els seus millors moments, però es pot fer una actuació modesta, a l'instant que no cridi si més no l'atenció (encara que això podria tenir l'inconvenient que els altres suposessin que ``no li passa gens'' ja que pot comportar-te amb mediocre normalitat. De vegades la persona deprimida ha de col·laborar poc i ser recurrent per "ser presa de debò'' i demostrar la legitimitat del seu trastorn pel que fa a cures i consideracions). Sigui com sigui, convé apostar per mantenir el rendiment al màxim possible, ja que d'aquesta manera s'està més a prop d'una normalitat acceptable

PÈRDUA DELS ESTÍMULS

El que indueix la depressió al deprimit enfront dels estímuls és l'actitud de preconcebre, de donar per fet que res li sortirà bé.
A primera vista podríem pensar que apropant-se a les coses agradables produiria consol i per això mateix seria un remei necessari pel nostre estat d'ànim. En canvi el deprimit desconfia d'aquest apropar-se al pensaments motivadors que abans li reconfortaven, i més aviat renuncia sentint-se encara més defraudat.
Es torna fred i escèptic, i davant la possibilitat d'un plaer conegut prefereix desil·lusionar-se i així confirma amb tota la seva cruesa, sense pal·liatius ni falsos consols, l'amarga realitat que li tenalla.
També contribueix a aquesta actitud el rencorós desfavor que produeix haver esperat molt i haver trobat poc en alguns moments que hem provat, i haver tret la precipitada conclusió "ja no m'anima gens'', "serà millor resignar-me a aquest malestar insoportable''.
No obstant això, malgrat aquestes conclusions més fruit de la impaciència que d'altra cosa, l'exposició als estímuls agradables ressuscita els sentits i les capacitats de gaudi obturades per la depressió.
L'estratègia adequada és apropar-se i romandre períodes cada vegada més llargs fent 'com si' gaudíssim de productes alimentaris exquisits, regaléssim l'oïda amb música la bellesa de la qual ens commovia, ens atrevíssim a pesar de la poca convicció- a posar davant els ulls la bellesa visual del món natural (l'antiga medicina de la "naturalesa cura'') i artístic.
Es tracta de deixar que la curiositat ens faci pessigolles i provoqui a pesar de la nostra inicial indiferència, en una paraula, anar cap a l'interès en comptes de pretendre estar interessats perquè si, sense haver-nos revitalitzat a força d'haver-nos autoestimulat amb la persuasió i insistència necessàries.
Aparèixer en comptes de desaparèixer, tornar a l'ésser que érem en comptes de sentir-nos perduts. Heus aquí un canvi d'actitud que busca i espera la reanimació de la seva pacient apropant-se a expressar i a actuar com el camí que crea en positiu, en comptes de lamentar el que ha perdut.
Practicar vida social, produir manual i intel·lectualment, apropar-se als puntals dels plaers per a assaborir-los encara que fora de reüll, tot això fa moure la dinamo i produeix el raig de llum amb el qual anar-nos il·luminant.

FUGIDA DE LA CONDUCTA

Aquest és un fenomen més propi dels estats ansiosos, quan el desassossec que ens produeix alguna cosa és desviat fent altra cosa aparentment correcta, pertanyent al repertori de lloables propòsits que tenim, però l'oportunitat dels quals i urgència són més que discutibles, el que la converteix precisament en ``acció tapadora''. Exemple d'això és el furor netejador o organitzador -lloable, qui ho dubta- que li entra a l'estudiant precisament quan havia de posar-se a estudiar: les incerteses i agonies que comporta el ``forçar-se a aprendre'' són aparentment substituïdes per una actuació útil i menys aclaparadora.
És clar que el rebutjat retorna més tard amb dosi de desgrat crescudes no oblidant el silenciós hivernacle en el qual va estar temporalment sepultat.
Fer el que no toca, el que no es deu, fins i tot el desaconsellable (per exemple, posar-se a menjar fora d'horari), poden ser temptacions per a escapolir-se amb succedanis del que en el fons sabem que ``deuríem'' fer.
Actuar per a no fer el que s'evita fer, és una bona coartada per a convèncer-nos a nosaltres mateixos que som potser sabotejadors, si, però innocents i ben intencionats. Així, per exemple, devem acudir a una cita important, però abans convindria regar els tests i de passada deixar fora del congelador el menjar i és clar, no oblidem cosir aquest botó que estava mitjà solt, i certament, seria inapel·lable rentar-se abans les dents, i ja que estem en la zona del bany podríem aprofitar per a recollir els flascons buits que fa dies que estan pendents de retir, ah, i treure la roba delicada que estava en remull, no es vagi a destenyir massa, i així successivament. La persona és conscient que s'està fent tard, que no arribarà a temps, i no obstant no pot deixar de costat més tasques d'última hora que exacerben l'ansietat tant que resulta tragicòmic la forma que, de manera tan fatídica, és impossible arribar a temps.
Aquesta penosa desorganització apareix augmentada en la depressió per altres factors afegits tals com les dificultats de memòria, concentració i l'evitació del desagradable o fins i tot per un fosc impuls de ``tirar-lo tot a rodar'', com complaent-se en una degradació de les coses concorde a la confusió interna dels sentiments.

RITMES CIRCADIANS

Hi ha un tipus d'insomni, un conjunt de costums diaris, que aconsegueixen que la persona deprimida tingui un ritme ``contracorrent'' dels altres. Quan els altres estan frescs i buidats, el deprimit està en l'espessa de les boires del matí, quan els altres sucumbeixen al cansament i l' aborriment , el ressuscita com vampir en la ciutat solitària.
L'atordiment té de vegades cert avantatge, perquè esmorteeix l'angoixa que produeixen les tasques diàries -especialment quan l'origen de la depressió té molt a veure amb aquestes tasques- i permet un cert viure adormit, un ``matar l'estona'', un aconseguir que el temps existeixi menys, una disculpa perfecta parell que les coses tinguin un pobresa digna de repulsa i fastiguejada contemplació.
L'apetit desapareix especialment en les hores de menjar, afavorit en aquesta absència per la presència de menjar fora d'hores, igual que apeteix dormir en les hores més intempestives i apareixen algunes ràfegues de desig eròtic quan ningú sembla estar a tir.
La regulació dels ritmes de vigília i somni ajuden a trobar-se en el mateix camí que les persones que ens envolten. Les activitats fisiològiques i els impulsos naturals es veuen afavorits per l'ordre adaptatiu en comptes de veure's perjudicats -disminuïts- pel desordre.
Regular les hores de somni, de menjar, d'exercici, de lectura, etc. faciliten enormement la recuperació. No vol dir això que ens hàgim de tornar rígids i inflexibles, sinó que la flexibilitat és un luxe que un es pot permetre només en el cas que primer tingui una normalitat de funcionament.

ABANDÓ

Quan abandonar una obstinació? És de suposar que no anem a mobilitzar recursos ni exercir una costosa tenacitat per tonteries, sinó per allò que té categoria. Per millorar mereix la pena esforçar-se i, fins l'última escletxa d'esperança conté prou força com per a arriscar.
Apostem per alguna cosa que volem que succeeixi, identificant-nos amb el Jo que seríem una vegada aconseguit el que volem. Els objectius, els projectes ens defineixen, ens fan anhelar, ens treuen de de un apàtic esbalaïment que, en el seu aparent tranquil·la serenitat, ocultaria l'horror de la buidor.
Per aquestes bones raons l'abandó no ha de facilitar-se, sinó resistir-lo fins que sigui impossible continuar.
En un estat normal tenim aquesta fortalesa i resistència necessàries per a prosseguir. En canvi, la depressió canvia considerablement la intensitat de la lluita per millorar, i podem arribar a contemplar en aquest estat, amb tova acte-compareixença i fredor, com una pulsió fosca de sobte renega, es rebel·la, ja no juga a guanyar, i ja no li importa veure l'espectacle de la nostra degradació.
[Estat_1] La cosa pot iniciar-se per senyals subtils, com desinteresar-se per la imatge pública, posant-nos qualsevol peça, descuidant la higiene, deixant de costat l'exquisida educació i no ens maldem a resultar simpàtics o seductors: ja no volem decorar el món, brillar en ell com si tinguéssim una disposició amorosa cap a l'exterior on els béns s'aconsegueixen, on els afanys se sembren i donen fruit.
[Estadi_2] Una vegada enfosquits i enlletgits, el següent pas és el boicot i el sabotatge passiu: deixar de fer el que sabem que no podem permetre'ns.
Per a portar a terme aquest silenciós abandó es requereix un mètode sibilí: resistència passiva, omissió, oblit malintencionat, autoengny, deixadesa, ritme insuficient.
Aquesta segona etapa genera un perjudici clarament perceptible, això és, una degradació angoixant del conjunt d'assumptes que duem entre mans (mans obreres, sigui dit de passada, que eviten la tendència dels assumptes a empitjorar si els deixem sols)
[Estadi_3] La preparació de les dues primeres fases és el requisit necessari per a donar el pas decisiu: l'abandó actiu, el despenjar el telèfon perquè no ens cridin, faltar al treball, deixar de prendre medicines, no sortir de casa, no aixecar-se del llit o rebaixar les nostres activitats a un mínim d'elemental sobrevivència (o en la seva expressió màxima la persona pot ``deixar-se morir'').
Qui envolten al deprimit s'escandalitzen ``No s'adóna del grau de deixadesa al que ha arribat?''. La resposta és que si. Ho veu amb esgarrifós fàstic i rebuig de si mateix. Però aquest versi piltrafa impresentable, lluny de suscitar una urgent resposta per a remeiar-lo, més aviat justifica afluixar una volta de rosca més a l'abandó, deixant anar les engrunes d'acció positiva que quedaven com si un que es veiés caient no se li ocorregués cosa pitjor que empènyer cap avall creient grimpar cap amunt.
[Estadi_4] El major grau d'abandó condueix a la innanició, a una mort per tristesa o a la temptació del suïcidi.
Encara que aquest procés que descrivim és d'un empitjorament progressiu, això no significa que un curs depressiu hagi de conduir a aquest final de forma inexorable.
La depressió viu de l'autoengany de pensar-se com "imparable'', donant a entendre que la persona està negada, impossibilitada per a reaccionar. Aquesta és la "pel·lícula'' que projecta -per a espantar i paralitzar- en la pantalla de la consciència.
Però la reacció és sempre possible, i fins miraculosament eficaç. Algú a la vora del suïcidi pot recapacitar i escandalitzar-se per haver anat tan lluny en la seva desesperació. Sense aquests extrems dramàtics, sempre és possible combatre l'abandó actiu, ``portar-se bé'', complint -encara que fora a contracor- amb els compromisos bàsics, fins notar al cap d'un temps una modesta millora que anar millorant lentament produeix.
L'ideal quant a abandó és disciplinar-se de forma preventiva: no donar els primers passos del *desaliño i negligència personals i, és més, conrear a manera d'escut protector una manyaga i una delicadesa exquisides en la cura pròpia, reflex d'un voler-se a un mateix, d'un amor primer des del qual anar a un amor segon, conreant la simpatia, la cortesia, la dolçor seductora i la gosadia de fer un plaer del nostre actuar en el món, allunyant-nos tant de la mandra com de l'excés de sensibilitat enfront de les imperfeccions i debilitats humanes.

AÏLLAMENT

Una mesura de vitalitat d'una persona podria consistir a esbrinar la qualitat i quantitat de les seves relacions socials. Quan estem animats tendim a estar més expansius, ens comuniquem més i millor amb les persones que ens envolten, tenim interès a cuidar i millorar el tracte humà. Per contra, la reacció més comuna estant desanimats és disminuir la recerca activa de contacte i a desimplicar-nos (estar sense estar) en les relacions que tenim per costum.
La tristesa convida a un replegui cap a un intimisme, cap al Jo ferit, mentre que l'alegria busca un tu o un nosaltres amb els quals compartir, augmentar i difondre l'ona expansiva de la vitalitat interna.
El contacte humà, especialment en un ambient acollidor i harmònic, realitza necessitats molt importants dels éssers humans (condemnats a ser una espècie social, malament que ens pesi) tals com la necessitat d'inclinació, seguretat, integració, reconeixement, valoració i fins i tot d'identitat (pertànyer a un grup, no ser un ``do ningú'' anònim). Per consegüent, allunyar-se és una forma de donar l'esquena a aquestes necessitats, estar absents, perdre l'amarri que "ser algú per a algú" ens lliga al món.
Amb certa freqüència aquest aïllament no només és un símptoma de depressió, sinó que també ha estat en bona amidada la seva causa. La falta d'habilitats socials, especialment per a intimar i fer amics, les dificultats de caràcter i maduració, fan que les nostres relacions resultin problemàtiques o insatisfactòries, pobres i decebedores. En altres ocasions ens hem vist obligats a començar de zero per canvis de residència, estat civil, treball, morts d'éssers benvolguts, les etapes que acaben i fins els canvis culturals que no hem pogut digerir, tot això pot produir en nosaltres pèrdues d'identitat i vinculació que comporten dosi de frustració, duel i tristesa.
La persona deprimida és conscient de no estar en el seu millor moment i per això no resulta tan agradable als altres. i no vol "fer el paper'' o ``ser pesada'' o avorrida als altres. Però en canvi, en termes d'egoisme personal, és una de les coses que més li poden ajudar a recuperar-se. Per a ser atrevits cap tenir en compte que el grau de "deslluiment'' no és potser tan impresentable com sembla a primera vista -perquè els altres tampoc són tan exigents que ens demanin estar arravassats en un aura de genialitat constantment-, i que la nostra capacitat d'esforç -acceptem que sigui costosa i treballosa per al nostre estat depressiu- és no obstant això possible, i podem maldar-nos a l'instant de ``parer'' normals. Aquest teatret que fem els "normals" té la immensa virtut de normalitzar-nos, d'activar el nostre cervell en el bon camí.
Segurament la capacitat de gaudi estigui disminuïda, i la dificultat de concentració faci que en ocasions perdem vivacitat i capacitat d'agafar les coses al vol, però no obstant el contacte humà ens calma i ens reconforta. No devem ser tan escrupolosos davant els nostres amics i coneguts que no ens permetem abusar un poc d'ells, imposant-los amb la major normalitat possible la nostra presència una mica ombrívola: a canvi ens podem comprometre a retornar-los el que els llevem quan estiguem recuperats, guardant un deute de gratitud i reciprocitat en les ocasions futures en les quals ells necessitin el nostre suport.

MENJAR O NO MENJAR

L'alteració de l'apetit sol ser altre dels símptomes de la depressió. A uns el que els succeeix és que tenen pèrdues alarmants de pes i a uns altres se'ls descontrola la necessitat d'ingesta. Aquest doble possibilitat coincideix amb l'efecte de l'ansietat sobre l'apetit, llevant-lo o exacerbant-lo.
Quan el que experimentem és pèrdua d'apetència, la temptació és rebutjar el menjar, especialment si té aparença de copiosa o energètica. El menjar, per afegiment, és com un símbol d'amor a un mateix (pel que menjar té de autocuidar-se) i també d'aquest amor universal que es tradueix en "estar presentable'', "tenir bon aspecte'' per afalagar i agradar a la vista dels altres.
Òbviament, la depressió és un agonista de l'amor, ho refreda i redueix a una mínima dimensió.
Quan hi ha una pèrdua de pes preocupant es deuen prendre mesures correctores, i en comptes d'esperar a recuperar la fam per a assumir els costums habituals, com alternativa provisional convé fer ingesta de petites dosis d'aliments (un got de llet, una fruita, un iogourt, una petita ració) cada dues o tres hores, fins comprovar que el pes es manté. Si aquest pla s'acompanya d'exercici físic (que augmentarà la demanda de nutrients) l'estabilització serà molt més ràpida i eficaç.
En el cas oposat, el que es desperta una voracitat insaciable, el descontrol es veu afavorit per la indiferència per l'aspecte físic, per la falta d'autoestima, que augmenta al seu torn perdent la figura, contribuint amb això al apocament i augmentant el desig d'aïllament per a no ser vists d'aquesta guisa ni arriscar-se que fossin conegudes les nostres debilitats impresentables.
Idees que poden ajudar a millorar el control són les de "prevenir la debilitat'', anticipar-se suprimint les temptacions, analitzant les ocasions en les quals s'estimula més el furor per menjar i buscant remeis i argúcies per a no caure. Si la dificultat és l'augment de l'ansietat en determinades hores del dia hem d'utilitzar formes més innòcues de relaxació (per exemple música *apaivagadora, veure pel·lícules reconfortants, passejar, llegir, etc.). Si podem contar amb alguna ajuda externa sense que això causi incomoditat o situacions problemàtiques, pot ser útil demanar vigilància i control per a l'accés al menjar (posar un cadenat el la nevera, supervisar la quantitat d'aliments, aparèixer a certs intervals per a comprovar la situació, etc.)
En algunes ocasions especials menjar o no menjar pot ser un mètode indirecte de fastiguejar a un ésser volgut davant el qual estem ressentits. Al no menjar ho angoixem o menjant més del compte li privem de ``do d'amor'' que és l'estètica. És clar, aquestes formes passives d'agressió poden tenir l'efecte de perjudicar-nos a nosaltres mateixos més que a la persona a la qual van dirigides, que a més, en comptes de sentir-se al·ludit i canviar a favor, pot veure'ns com més desquiciat i malalts del que estem, distanciant-se com qui ha de tractar amb un "bestiola rara'' al que cal suportar, reacció que dista de l'amorós zel que provoca qui es considera que es guanya l'esforçada dedicació per les seves actituds col·laboradores.

AGRESSIÓ

Mentre que la depressió, produeix una dificultat per a sentir sentiments positius (alegria, plaer, gaudi, entusiasme, desig), per contra, deixa intacta la capacitat de sentir el desagradable (un soroll molest, una contrarietat, el penós i treballós, el tracte hostil o aspre dels altres).
La modulació emocional està basada en un joc de pesos i contrapesos que ens ajuden a donar la resposta justa: ens trepitgen el peu, això ens molesta, però si avaluem al responsable com innocent, amb aparença de bona persona, això frena la reacció *airada. En la depressió falten uns ``frens'' essencials per a la ira i la ràbia: sentir amor per un mateix i pels altres. Vivim les situacions com si els costos fossin molt més pesats que els beneficis, i per això dignes de la paraula més fàcil i abundant en el depressiu: NO. No m'agrada, no m'interessa, no vull.
La irritació que produeix el més petit incident o lleig que ens facin dispara en el deprimit una reacció desmesurada. Si la persona, abans de deprimir-se, era una persona bé educada, amb uns principis morals i un comportament exemplar, no la veurem agressiva en el sentit més bast de posar-se intemperant i ofensiva, ni menys encara passar a l'acció d'agredir físicament. En canvi, altres deprimits, amb dificultats prèvies a la depressió de control del mal humor i que obstaculitzen en estat rabiós de primer moment, duplicaran aquestes conductes estant deprimits (igual que aquestes mateixes persones tendeixen a sobrepassar-se en estats alterats de consciència com estant embriacs o cansats).
Quan la persona, pel seu tarannà anterior, guarda les aparences i no dirigeix la ràbia cap a l'exterior, la torna:
[a] Un comportament acte-lesiu, acte-punitiu.
[b] Un comportament agressiu-passiu
El comportament [a] acte-agressiu consisteix en fer-se mal a un mateix. Quan un es danya fa alhora de subjecte irascible, de botxí executor, i al mateix temps de víctima passiva -que és la part que en realitat fa que la ira es transformi en dolor i tristesa. La autoagressió consisteix en:
insultar-se i menysprear-se constantment ("sóc imbècil'', "estic fet un fàstic'')
Crítiques destructives ("mai ha valgut per res'', "no sóc capaç de reaccionar'')
Avaluacions negatives ("ho faig tot mal'', "no dono motius per valorar-me'')
deixar de fer coses agradables (elegir l'aliment menys saborós, seure's al seient més incòmode, no anar a veure la pel·lícula que teníem intenció de veure, renunciar a una visita o a un favor, consol o ajuda que ens ofereixen)
portar a terme accions de "autodegradació'' tals com tallar-se el pèl, anar amb la roba més lúgubre, posar música fúnebre en el tocadiscs, complaure's en els estímuls que proporcionen pena i dolor (determinades fotos i cartes, evocar records desagradables, portar a col·lació velles ofenses)
autolesions (cops, pessics, cremades) i intents de suïcidi.
El comportament [b] passiu és una forma indirecta -i per això mateix, generalment inadequada- de protestar i venjar-se dels quals han suscitat en nosaltres la ira desmesurada. Deixar una finestra oberta per distracció en ple hivern, cremar el menjar, posar-li massa sal o elegir el menú que sabem que menys li agrada a la persona "diana", no fer o fer malament el que havíem promès o en el que ens havíem responsabilitzat (per tant el no fer ni deixar fer), oblidar prendre la medicació o no col·laborar en la recuperació perquè els altres es preocupin i no es vegin alleujats o es vegin "castigats'' amb el nostre empitjorament, són alguns exemple de tàctiques que la major part del temps es porten a terme amb el nostre sacrifici i el nostre dolor, i per això mateix rebem més que ens donen.

Problemes de conducta en la depressió
This document was generated using the LaTeX2HTML translator Version 2K.1beta (1.50)Copyright © 1993, 1994, 1995, 1996, Nikos Drakos , Computer Based *Learning Unit, University of Leeds. Copyright © 1997, 1998, 1999, Ross Moore , Mathematics Department, Macquarie University, Sydney.

Jose Luis Catalan Bitrian 2003-05-20

Tornar al principi
ÍNDEX   FÒRUM   XAT   SOBRE L'AUTOR   CONTACTE

Si us plau, indiqueu la font d'on obteniu la informació.