Molt bé! Vols saber més i això és molt important.

Per començar...

Els residus de l'abocador de Can Mata, a prop de Piera, s'aprofiten per crear un gas que, pel fet de ser un residu, té un alt contingut en metà, que és un combustible excel·lent. (Font: TV3. Punt Omega. 5.11.04)

Les deixalles i residus es van compactant amb maquinària pesada i formant diverses capes que es van succeint amb d'altres de terra o runa. Un cop ple, s'hi planten espècies vegetals per mantenir el terreny cohesionat i protegit de l'erosió i per minimitzar l'impacte visual.

Tota la zona que ocupa un abocador, el fons, s'ha de cobrir amb materials impermeables per evitar filtracions de líquids en aigües subterrànies. A més els lixiviats que es produeixin en l'abocador han de ser controlats i recollits degudament perquè tampoc es barregin amb les aigües superficials i subterrànies, per tant s'ha d'establir un perímetre de recollida d'aigües al voltant de l'abocador. Això s'aconsegueix emb un sistema de canonades que canalitza els lixiviats cap a una bassa d'emmagatzematge. Aquesta bassa ha d'estar impermeabilitzada i ha de ser suficient per acollir la quantitat màxima de lixiviats possibles.

Com que els residus es van descomponent de mica en mica, primer de manera aeròbica i quan s'acaba l'oxígen de manera anaeròbica, es van generant gasos que poden ser inflamables (metà sobretot), aquests gasos si s'acumulen en grans quantitats poden proudïr grans explosions. Per evitar tot això els abocadors han de tenir un sistema d'escapament de gasos, normalment s'utilitza un sistema de xemeneies que comuniquen cada capa de residus amb l'exterior o un sistema de combustió de gasos com el sistema de torxes.

Aquest gas producte de la degradació dels residus s'anomena biogas i es pot aprofitar per produir energia elèctrica mitjançant alternadors. L'any 1997 a Espanya només hi havia tres abocadors que utilitzaven aquest mètode, això és perquè de nou ens trobem que el més adient no és el més barat.

L'enginyer col·legiat Jaume Cabré explica que els residus enterrats entren en un procés de fermentació, primer amb uns bacteris que consumeixen l'oxigen que hi ha i després amb uns bacteris que es desenvolupen en medis sense oxigen. La degradació de la matèria orgànica origina un gas amb un alt contingut de metà i CO2.

Per extreure el biogàs que s'ha creat amb la fermentació dels residus enterrats, s'excaven pous situats estratègicament a diferents punts de l'abocador. Després es "xucla" el biogàs, creant una pressió negativa a través de canalitzacions, i se'l fa arribar a les estacions de tractament. El biogàs se sotmet a un refredament brusc perquè es condensi la humitat i s'alliberi d'impureses. Aquest procés serveix per assecar-lo i purificar-lo.

A l'abocador hi ha unes torxes per cremar els excedents de biogàs i evitar que se n'alliberi a l'atmosfera, ja que el metà es considera un gas molt perjudicial pel que fa a l'efecte hivernacle.

El biogàs s'envia a través d'un gasoducte a l'empresa Ceràmica Piera, que el fan servir per coure totxos d'obra vista. Que una empresa de ceràmiques i un abocador estiguin a prop no ens ha d'estranyar (un quilòmetre), ja que l'argila és la matèria primera dels uns i el material idoni per impermeabilitzar residus per als altres. Tot i així, l'aprofitament de biogàs per a aquesta aplicació té precedents comptats a tot Europa.

A aquesta empresa fan servir el biogàs com a combustible per als cremadors que aporten l'energia tèrmica als forns. Combinen l'alimentació amb biogàs i amb gas natural, segons la pressió de què disposin de biogàs i la temperatura dels cremadors.

Lluís Pinardel, director de Ceràmica Piera, va explicar que l'ús del biogàs no només suposa un estalvi econòmic, sinó que, a més a més, fa que l'empresa deixi d'abocar 20.000 tones de CO2 cada any a l'atmosfera. El gas natural té el doble de poder calorífic que el biogàs, de manera que s'han de combinar els dos combustibles amb molta precisió per no variar la temperatura ni l'atmosfera a l'interior del forn, que ha de ser sempre la precisa.

Un sistema autòmatic s'encarrega de mantenir la temperatura adequada dins el forn, combinant els combustibles perquè els totxos cuits tinguin tots les mateixes característiques, sobretot el mateix color, fonamental en els maons per a façanes d'obra vista.

El grup ceràmica Piera produeix cent quaranta mil tones l'any de material ceràmic per a la construcció. Imagineu-vos l'energia necessària per coure-ho tot!